La luz de la pasión

"La luz de la pasión" (Disciples of passion)

BARAKAT, Huda: Líban, 1993.
1ª edició: Verticales de bolsillo, Barcelona, 2008.
Traducció de Milagros Nuín.
194 pàgs.

Amb el rerefons de la guerra civil libanesa com a escenari, Huda Barakat en narra la tempestuosa i a la vegada apassionada història d’amor entre un cristià i una musulmana. Després d’haver-la assassinat, el protagonista ens relata en primera persona la història prèvia als esdeveniments des de la institució mental en què es troba ingressat. Però realment l’ha matat, o simplement ha volgut acabar amb un record que el turmentava?
La novel.la està marcada pel corrent de la consciència d’aquest home i, d’una manera molt introspectiva, narra en la seva veu la seva vida interior que es veu pertorbada pel món exterior, especialment per la lluita en la qual no pot o no vol participar. La història gira al voltant dels efectes de la violència, en aquest cas de la guerra, la marginalitat, la masculinitat i la memòria.
El narrador de “La luz de la pasión” és una persona contradictòria, que ja des dels inicis de la seva història d’amor ens confessa que realment aquella dona mai havia estat important en la seva vida, però a la vegada no suporta la idea de perdre-la. I realment no serà fins que ella es casa amb un altre que ell no reaccionarà i estarà disposat a allunyar-se de la seva comunitat per poder estar amb ella. L’amor d’ella per ell serà incondicional fins al punt de la submissió, però tot i així, els dubtes i la desconfiança no l’abandonaran mai i no el deixaran ser feliç.
No coneixem el seu nom ni el de la seva amant, ja que romanen en l’anonimat durant tot el text i això crea una sensació de desorientació en el lector, una incapacitat per quedar plenament familiaritzat amb el personatge, al mateix temps que està al corrent de la seva interioritat màxima. La distància narrativa es veu reforçada per les imatges de divisió i separació repetides en el text, i la separació del cos i la ment del narrador, el sentiment continu d’estar fora del seu propi cos i dels existents en el marc de l’acció. El llenguatge de la novel.la reflecteix molt clarament les introspeccions del narrador en les seves pròpies paraules: “com moltes altres coses, que bé podrien ser meves, però certament no són parts de mi”.
Aquestes imatges de la divisió interna, de l’alienació de si mateix, també s’estenen cap a fora en les seves relacions amb els altres. Es troba marginat de la societat a molts nivells, sovint transmesos al lector per diferents metàfores La seva incapacitat personal per a comunicar-se amb les altres persones, fins i tot amb els més propers a ell com la seva germana, augmenta el seu aïllament i el porten a sentir-se rebutjat.

Huda Barakat

L’aïllament del narrador i la introversió s’agreugen encara més pel seu aïllament físic en el centre de salut mental, envoltat per altres reclusos amb qui és incapaç de comunicar-se, i amb el personal mèdic que sovint fa mal ús del seu poder. I, finalment, els cercles de la divisió i l’aïllament s’estenen cap a l’exterior, les divisions causades per la guerra afegides a les impressions de la distància i la separació degut als bloquejos de carreteres que han creat zones de separació a tot el país, faran del moviment i la comunicació una missió impossible. L’individu es trobarà tan fragmentat com la societat de la qual forma part.
Els esdeveniments de la guerra també aprofundeixen altres divisions com la psicològica, exacerbant les tensions psíquiques existents en els interns del centre. A la novel.la, la lluita no només divideix el país, també crea dos camps diferents: els que lluiten i els que no ho fan. Els que no ho fan, com és el cas del narrador, amb el temps perden la capacitat d’interactuar amb altres aspectes de la vida com el sexual amb les seves parelles. Els paradigmes de la masculinitat també es veuen afectats per la guerra en una societat que dóna un valor tan alt a l’acompliment sexual masculí, aquests homes es veuen aclaparats per la seva impotència, i han quedat inutilitzats en la nova mentalitat de la guerra.
Tot i ser dona, Huda Barakat ha sabut transmetre perfectament en el seu relat la consciència de l’home àrab, el seu orgull, la seva obsessió per la possessió de la dona, la seva gelosia en vers els altres, la impotència per no poder complir tots els seus desitjos materials... L’obra està plena de pensaments i reflexions que no deixen de ser masclistes, i que a nosaltres ens poden sorprendre, però que posats en un context i en una societat determinada, no deixen de significar per a ells els que és realment l’amor.
L’efecte castrador de la guerra no és l’única manifestació física en el cos del narrador, es complementa amb les cicatrius deixades per la terrible experiència del seu anterior segrest. No obstant això, les restes físiques d’aquesta experiència van guarint, a diferència de les diferents repercussions mentals. L’amnèsia del narrador ha impedit la seva capacitat de reconstruir el seu passat sense ajuda externa, ha de recordar els esdeveniments que van succeir a través de la seva germana o del seu metge. Aquesta situació el converteix en el narrador i a la vegada en el públic, subjecte i objecte de la seva història.
La pèrdua de la seva memòria destaca la manca de fiabilitat del seu relat, en particular del presumpte assassinat que el transporta a aquest èxtasi, i la reunificació de la seva ànima i el seu cos dividits. La seva memòria esborrada es substituïda per les seves fantasies violentes amb el cos de la seva ex-amant. Tot i així no perd en cap moment el seu referent moral, al llarg de l’obra ens trobem amb referències religioses que ens poden fer pensar que a pesar de tot distingeix el bé del mal i que realment la seva bogeria no arriba a tal punt.
La novel.la aludeix a les conseqüències de la violència sobre els cossos i les ments de tots aquests individus que han patit aquests tipus de catàstrofes com és la guerra fratricida que va patir el Líban durant tantes dècades. Cicatrius físiques i mentals, pèrdua de la memòria que fa que es distanciïn del seu propi passat, del seu present, i els arribin a confondre. En aquest cas el narrador no té passat, a causa de les seves experiències només pot omplir el buit amb altres fantasies que porten a més violència. La fantasia ha substituït la seva memòria.

- Christina Barragán

Universitat de Barcelona