Frédéric Lagrange
Cérès Editions
Col-lecció D’Islam & d’ailleurs
2008, Tunis
ISBN 978-9973-19-724.5
225 pàgines
Cérès Editions
Col-lecció D’Islam & d’ailleurs
2008, Tunis
ISBN 978-9973-19-724.5
225 pàgines
L'autor..
Frédéric Lagrange (París, 1964) és professor i cap del departament d’estudis àrabs i hebreus de la Universitat Paris-Sorbonne. Ha publicat multitud d’articles i llibres sobre la sexualitat a la literatura àrab, a més de ser traductor i editor.L’any 2008 publica “Islam d’interdits, Islam de jouissance” dins de la sèrie “D’Islam & d’ailleurs” de l’editorial Cérès. Aquest assaig té com objectiu fer un balanç de les investigacions recents en el camp de la sexualitat en terres de l’Islam, les lectures feministes dels èxits recents en matèria de gènere i l’homosexualitat. Tot això fent-se ressò d’una narrativa comú als nostres dies que converteix l’Islam en l’imatge de la prohibició, la negació del cos i l’obsessió pel desig. Lagrange intenta mostrar en ell la complexitat de les representacions i els escenaris on conviuen aquestes persones de diferents cultures unides per la mateixa llei religiosa.
L'obra..
Dones invisibles, sexualitat reprimida, amor perseguit, homosexuals torturats,... seria per Occident l’essència de la cultura islàmica. La celebració del gaudi, les parelles llegendàries d’enamorats, poetes i amants, el vi, Adonis,... aquests tòpics augmenten l’atracció per la sensualitat de la cultura musulmana i es combinen per crear una fantasia i plorar les delícies de les perdudes nits àrabs, a la vegada que son coberts pel pes de plom de l’islamisme i la limitada literalitat moderna. Però, com desentranyar la xarxa de representacions per separar el que va sortir d’un discurs teològic i el que emana de tantes cultures diferents que encara es defineixen per l’Islam? Això és el que precisament Fréderic Lagrange pretén aconseguir amb aquest acurat assaig.
El capítol primer, “La religion et les corps”, ens parla de la idea de la revolució moral aportada per l’islam i com aquesta és, paradoxalment, debatuda per una corrent feminista moderna que intenta demostrar que l’islam va prohibir totes les pràctiques que afirmaven l’autodeterminació sexual de la dona. Autors com Fatima Mernissi han desenvolupat la hipòtesi de dos tipus d’unions sexuals existents dins de l’Aràbia pre-islàmica: un de tipus matriarcal, on l’infant pertany al grup tribal de la mare i la castedat de la dona no és necessària i la seva llibertat sexual important; i un altre de patriarcal on el pare és el progenitor, la castedat important per evitar confusions de llinatge i la dona depén del seu marit per la seva protecció i subsistència. Segons el tradicionalista Bukhari, també existia una espècie de matrimoni de fertilització (nikah al-istibda’), on un home demanava a la seva dona que acudís a un home que ell designava per tal de tenir relacions sexuals amb ell i el seu matrimoni quedava anulat en el moment en que ella es quedava embarassada de l’altre. O la unió de grup (nikah al-raht), on de tres a deu homes podien copular amb una mateixa dona; aquesta col.locava la senyal del seu company davant la tenda per indicar als altres membres del grup que no estava lliure i en cas d’embaràs era ella qui designava el progenitor.
El paradís musulmà posseeix un caràcter singular que promet la prohibició en aquest món. L’horitzó d’espera del creient és precisament el que no tractarà de conèixer durant la seva vida terrenal. Però sembla ser que les diferents versions del paradís canvien depenent de l’època i el context, encara que en totes elles trobem que qui gaudirà plenament d’aquests plaers serà l’home i per a la dona serà una versió perfecta de la reclusió.
El capítol també ens parla del terme ‘awra (parts del cos que s’han d’ocultar de la mirada dels altres), de la circumcisoó, la puresa ritual, la depilació del cos i la seva neteja al hammam,... Conceptes en els que hem d’entendre la diferència entre la retòrica de la fe i la realitat històrica viscuda durant segles per les cultures musulmanes. Algunes d’aquestes disposicions esdevendran efectivament elements comuns en totes les societats musulmanes i contribuiran a definir la seva identitat (la circumcisió masculina, per exemple), algunes es limitaran a certes classes socials (l’enclaustrament femení, l’harem, el vel); altres es limitaran a un àrea geogràfica determinada i seran desconegudes en altres llocs (la mutilació genital femenina); o evolucionaran segons les èpoques i les modes (vestuari, teixits, tractament de la vellositat,...).
Frédéric Lagrange titula al segon capítol “La gestion des désirs: lois et transgressions”. En ell ens parla de com el marc lícit del plaer, tant important al món musulmà, implica un marc exterior que el reguli. Els tractats de dret (fiqh), son els que estableixen les regles i les penes canòniques, i formen el que es designa comunament com shari’a. El discurs del hanbalita Ibn Qayyim al-Jawziyya (m.1350) ens resumeix la perspectiva islàmica clàssica sobre la necessitat de la copulació humana, dins del seu marc legal, el matrimoni (nikah). El coit té per aquest teòleg tres funcions: “La primera és la reproducció i la preservació de l’espècie humana, per tal de que es compleixi el pla previst per Déu; la segona es l’evacuació de les aigües les quals la seva conservació i congestió danyen el cos; i la tercera és la satisfacció del desig, la gresca i el gaudi de la seva gràcia, aquesta tercera funció és l’única que es retrobarà al Paradís, on no hi haurà ni reproducció, ni congestió que demani la ejaculació”. En aquestes paraules podem comprovar la gran diferència existent entre la visió del sexe en les religions jueva i cristiana, on és considerat merament com a medi per a la reproducció, i l’islam, on també es considera com a plaer sempre que es trobi dintre del marc lícit del matrimoni.
Aquest capítol també ens parla en detall dels aspectes legals del matrimoni. Per l’islam el matrimoni no és si no un contracte establert entre un home i un tutor mascle de la família de la dona que es pot desfer en qualsevol moment a través del repudi o el divorci. El matrimoni musulmà no pot establir-se si no és dins d’unes condicions precises i exclou certs tipus d’unió amb alguns parents, incloent els germans de llet. Per contra, la unió entre cosins germans no és solament possible, si no que és preferible. La dona divorciada o vídua es pot tornar a casar després d’un període d’entre tres i quatre mesos, i la repudiada tres cops pels seu marit no es podrà tornar a casar amb ell sense haver contret un matrimoni intermedi amb un altre home.
El discurs jurídic i teològic arriba a interferir dins de la intimitat de la parella per regular fins i tot les posicions lícites del coit, però és encara molt més desenvolupat en el cas de les relacions entre companys il.lícits. L’Alcorà no fixa una pena clara per l’adulteri i la fornicació (zina), les dificultats d’interpretació del text sagrat no és l’únic amb que s’han trobat els juristes que, a més, han hagut d’intentar conciliar-lo amb la tradició profètica. Aquesta complexitat il.lustra fins a quin punt és errònia l’idea de que existeix un “càstig islàmic” associat a les transgressions sexuals, idea que podem trobar de la mateixa manera al discurs de l’islam polític actual com a la premsa occidental.
El tercer capítol, “Practiques socials et représentations”, ens parla del paper que juga cada sexe en la societat, de com la dona és vista en moltes ocasions com la causa del desgavell i com la seva provocació i insaciabilitat pot arribar a convertir l’home en un mer objecte. Teòrics com Gazhali descriuen les millors pràctiques del coit i com l’home ha de procurar plaer a la dona intentant sempre que els dos arribin a l’orgasme al mateix temps, per tant, la noció del deure conjugal s’aplica a l’islam per ambdues parts.
Lagrange també ens fa en aquest capítol una llarga explicació sobre l’evolució de la polisèmia del terme hijab. Aquest ha estat designat des de principis del segle XX tant com per la separació de sexes en l’espai públic com a institució religiosa, però el vel cobrint els cabells, la nuca i de vegades la cara d’una dona va ser originàriament empleat al text alcorànic amb un altre sentit: cortina, separació, protecció,.. La relació del terme amb la condició femenina té el seu origen en un vers on el Profeta ordena a les seves esposes que es mantinguin allunyades dels visitants. El terme és utilitzat en sentit literal com cortina, i aquest requisit només s’aplica a les esposes del Profeta, que no són considerades com les demés dones. Però no existeix en el vocabulari de l’islam clàssic cap terme genèric designant el vel femení, ni cap terme per designar la separació de sexes.
És precisament aquesta separació de sexes el que el món occidental va prendre com la causa de la homosexualitat al món musulmà. Aquesta homosexualitat, però, és entesa de manera ben diferent, ja que s’estableix una estricta diferència entre qui penetra i qui és penetrat, considerat sempre com l’infamant mentre que l’altre manté el seu estatut d’”home”. Ja a la literatura àrabomusulmanatrobem la figura del luti (sodomita actiu) i el ma’bun (sodomita passiu) que ens serveixen per comprovar la presència d’un paradigma homoeròtic dins de les societats àrabs pre-modernes.
Per últim, el darrer capítol, “Littérature et sexualité”, tracta de la imatge que la literatura ha donat en tots els temps de l’amor i la sexualitat. L’interès per la passió neix, al pla literari, al segle VII, entre els poetes que la tradició representa com beduïns. La tribu sud-aràbiga dels Banu Udra és la que millor il.lustra aquesta representació del beduí com amant cast que mor per amor. Aquesta temàtica va gaudir d’un gran èxit a les ciutats on es va formar la cultura musulmana clàssica al segle VIII, per tractar-se posteriorment de maneres diferents com el cas de Ibn Dawud, Ibn Hazm, al-Sarraj,.. Però la qüestió del gènere de l’objecte de la passió no sembla pas significatiu dins de la temàtica amorosa: la natura homoeròtica d’una passió no la emplaça dins d’una categoria diferent. L’amor per una dona lliure, per una esclava o per un efeb son tractats paral.lelament per les antologies. No serà fins segles més tard que la literatura serà vista com un espai de transgressió, de llibertinatge o de misogínia, fins arribar a la literatura moderna on la sexualitat es converteix en un tabú.
“Islam d’interdits, islam de jouissance” ens presenta d’una manera clara i concisa temes que per la majoria de la població son desconeguts. La falta d’informació o la mala informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació ens fa sovint tenir una idea de les altres cultures plena de prejudicis. Sobretot en el cas de l’islam aquests prejudicis s’accentuen i es donen per vàlides idees que no tenen res a veure amb la realitat. Aquest llibre tracta tots i cadascun dels temes més controvertits i desmitifica moltes de les creences occidentals sobre l’islam. És totalment recomanable per tot aquell que vulgui anar una mica més enllà i aprofundir sobre la cultura i pràctiques musulmanes de tots els temps. El llibre està dividit en quatre capítols, estructurats molt clarament en subcapítols que fan d’ell una lectura senzilla i amena. A més, l’autor demostra un clar domini dels temes a tractar, de l’extensa bibliografia, de les fonts i de la llengua àrab que utilitza per designar els termes més significatius. Les notes a peu de pàgina ens ajuden a comprendre alguns conceptes que no es donen per suposats per aquells que no tinguin tants coneixements de la matèria i, sobretot, és molt destacable el fet de que al final trobem un glossari molt detallat dels termes àrabs utilitzats per aquells que no tinguin nocions de la llengua. En definitiva, un llibre 100% recomanable.
El capítol primer, “La religion et les corps”, ens parla de la idea de la revolució moral aportada per l’islam i com aquesta és, paradoxalment, debatuda per una corrent feminista moderna que intenta demostrar que l’islam va prohibir totes les pràctiques que afirmaven l’autodeterminació sexual de la dona. Autors com Fatima Mernissi han desenvolupat la hipòtesi de dos tipus d’unions sexuals existents dins de l’Aràbia pre-islàmica: un de tipus matriarcal, on l’infant pertany al grup tribal de la mare i la castedat de la dona no és necessària i la seva llibertat sexual important; i un altre de patriarcal on el pare és el progenitor, la castedat important per evitar confusions de llinatge i la dona depén del seu marit per la seva protecció i subsistència. Segons el tradicionalista Bukhari, també existia una espècie de matrimoni de fertilització (nikah al-istibda’), on un home demanava a la seva dona que acudís a un home que ell designava per tal de tenir relacions sexuals amb ell i el seu matrimoni quedava anulat en el moment en que ella es quedava embarassada de l’altre. O la unió de grup (nikah al-raht), on de tres a deu homes podien copular amb una mateixa dona; aquesta col.locava la senyal del seu company davant la tenda per indicar als altres membres del grup que no estava lliure i en cas d’embaràs era ella qui designava el progenitor.
El paradís musulmà posseeix un caràcter singular que promet la prohibició en aquest món. L’horitzó d’espera del creient és precisament el que no tractarà de conèixer durant la seva vida terrenal. Però sembla ser que les diferents versions del paradís canvien depenent de l’època i el context, encara que en totes elles trobem que qui gaudirà plenament d’aquests plaers serà l’home i per a la dona serà una versió perfecta de la reclusió.
El capítol també ens parla del terme ‘awra (parts del cos que s’han d’ocultar de la mirada dels altres), de la circumcisoó, la puresa ritual, la depilació del cos i la seva neteja al hammam,... Conceptes en els que hem d’entendre la diferència entre la retòrica de la fe i la realitat històrica viscuda durant segles per les cultures musulmanes. Algunes d’aquestes disposicions esdevendran efectivament elements comuns en totes les societats musulmanes i contribuiran a definir la seva identitat (la circumcisió masculina, per exemple), algunes es limitaran a certes classes socials (l’enclaustrament femení, l’harem, el vel); altres es limitaran a un àrea geogràfica determinada i seran desconegudes en altres llocs (la mutilació genital femenina); o evolucionaran segons les èpoques i les modes (vestuari, teixits, tractament de la vellositat,...).
Frédéric Lagrange titula al segon capítol “La gestion des désirs: lois et transgressions”. En ell ens parla de com el marc lícit del plaer, tant important al món musulmà, implica un marc exterior que el reguli. Els tractats de dret (fiqh), son els que estableixen les regles i les penes canòniques, i formen el que es designa comunament com shari’a. El discurs del hanbalita Ibn Qayyim al-Jawziyya (m.1350) ens resumeix la perspectiva islàmica clàssica sobre la necessitat de la copulació humana, dins del seu marc legal, el matrimoni (nikah). El coit té per aquest teòleg tres funcions: “La primera és la reproducció i la preservació de l’espècie humana, per tal de que es compleixi el pla previst per Déu; la segona es l’evacuació de les aigües les quals la seva conservació i congestió danyen el cos; i la tercera és la satisfacció del desig, la gresca i el gaudi de la seva gràcia, aquesta tercera funció és l’única que es retrobarà al Paradís, on no hi haurà ni reproducció, ni congestió que demani la ejaculació”. En aquestes paraules podem comprovar la gran diferència existent entre la visió del sexe en les religions jueva i cristiana, on és considerat merament com a medi per a la reproducció, i l’islam, on també es considera com a plaer sempre que es trobi dintre del marc lícit del matrimoni.
Aquest capítol també ens parla en detall dels aspectes legals del matrimoni. Per l’islam el matrimoni no és si no un contracte establert entre un home i un tutor mascle de la família de la dona que es pot desfer en qualsevol moment a través del repudi o el divorci. El matrimoni musulmà no pot establir-se si no és dins d’unes condicions precises i exclou certs tipus d’unió amb alguns parents, incloent els germans de llet. Per contra, la unió entre cosins germans no és solament possible, si no que és preferible. La dona divorciada o vídua es pot tornar a casar després d’un període d’entre tres i quatre mesos, i la repudiada tres cops pels seu marit no es podrà tornar a casar amb ell sense haver contret un matrimoni intermedi amb un altre home.
El discurs jurídic i teològic arriba a interferir dins de la intimitat de la parella per regular fins i tot les posicions lícites del coit, però és encara molt més desenvolupat en el cas de les relacions entre companys il.lícits. L’Alcorà no fixa una pena clara per l’adulteri i la fornicació (zina), les dificultats d’interpretació del text sagrat no és l’únic amb que s’han trobat els juristes que, a més, han hagut d’intentar conciliar-lo amb la tradició profètica. Aquesta complexitat il.lustra fins a quin punt és errònia l’idea de que existeix un “càstig islàmic” associat a les transgressions sexuals, idea que podem trobar de la mateixa manera al discurs de l’islam polític actual com a la premsa occidental.
El tercer capítol, “Practiques socials et représentations”, ens parla del paper que juga cada sexe en la societat, de com la dona és vista en moltes ocasions com la causa del desgavell i com la seva provocació i insaciabilitat pot arribar a convertir l’home en un mer objecte. Teòrics com Gazhali descriuen les millors pràctiques del coit i com l’home ha de procurar plaer a la dona intentant sempre que els dos arribin a l’orgasme al mateix temps, per tant, la noció del deure conjugal s’aplica a l’islam per ambdues parts.
Lagrange també ens fa en aquest capítol una llarga explicació sobre l’evolució de la polisèmia del terme hijab. Aquest ha estat designat des de principis del segle XX tant com per la separació de sexes en l’espai públic com a institució religiosa, però el vel cobrint els cabells, la nuca i de vegades la cara d’una dona va ser originàriament empleat al text alcorànic amb un altre sentit: cortina, separació, protecció,.. La relació del terme amb la condició femenina té el seu origen en un vers on el Profeta ordena a les seves esposes que es mantinguin allunyades dels visitants. El terme és utilitzat en sentit literal com cortina, i aquest requisit només s’aplica a les esposes del Profeta, que no són considerades com les demés dones. Però no existeix en el vocabulari de l’islam clàssic cap terme genèric designant el vel femení, ni cap terme per designar la separació de sexes.
És precisament aquesta separació de sexes el que el món occidental va prendre com la causa de la homosexualitat al món musulmà. Aquesta homosexualitat, però, és entesa de manera ben diferent, ja que s’estableix una estricta diferència entre qui penetra i qui és penetrat, considerat sempre com l’infamant mentre que l’altre manté el seu estatut d’”home”. Ja a la literatura àrabomusulmanatrobem la figura del luti (sodomita actiu) i el ma’bun (sodomita passiu) que ens serveixen per comprovar la presència d’un paradigma homoeròtic dins de les societats àrabs pre-modernes.
Per últim, el darrer capítol, “Littérature et sexualité”, tracta de la imatge que la literatura ha donat en tots els temps de l’amor i la sexualitat. L’interès per la passió neix, al pla literari, al segle VII, entre els poetes que la tradició representa com beduïns. La tribu sud-aràbiga dels Banu Udra és la que millor il.lustra aquesta representació del beduí com amant cast que mor per amor. Aquesta temàtica va gaudir d’un gran èxit a les ciutats on es va formar la cultura musulmana clàssica al segle VIII, per tractar-se posteriorment de maneres diferents com el cas de Ibn Dawud, Ibn Hazm, al-Sarraj,.. Però la qüestió del gènere de l’objecte de la passió no sembla pas significatiu dins de la temàtica amorosa: la natura homoeròtica d’una passió no la emplaça dins d’una categoria diferent. L’amor per una dona lliure, per una esclava o per un efeb son tractats paral.lelament per les antologies. No serà fins segles més tard que la literatura serà vista com un espai de transgressió, de llibertinatge o de misogínia, fins arribar a la literatura moderna on la sexualitat es converteix en un tabú.
“Islam d’interdits, islam de jouissance” ens presenta d’una manera clara i concisa temes que per la majoria de la població son desconeguts. La falta d’informació o la mala informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació ens fa sovint tenir una idea de les altres cultures plena de prejudicis. Sobretot en el cas de l’islam aquests prejudicis s’accentuen i es donen per vàlides idees que no tenen res a veure amb la realitat. Aquest llibre tracta tots i cadascun dels temes més controvertits i desmitifica moltes de les creences occidentals sobre l’islam. És totalment recomanable per tot aquell que vulgui anar una mica més enllà i aprofundir sobre la cultura i pràctiques musulmanes de tots els temps. El llibre està dividit en quatre capítols, estructurats molt clarament en subcapítols que fan d’ell una lectura senzilla i amena. A més, l’autor demostra un clar domini dels temes a tractar, de l’extensa bibliografia, de les fonts i de la llengua àrab que utilitza per designar els termes més significatius. Les notes a peu de pàgina ens ajuden a comprendre alguns conceptes que no es donen per suposats per aquells que no tinguin tants coneixements de la matèria i, sobretot, és molt destacable el fet de que al final trobem un glossari molt detallat dels termes àrabs utilitzats per aquells que no tinguin nocions de la llengua. En definitiva, un llibre 100% recomanable.
-Christina Barragán
Universitat de Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario