William Cuthbert Faulkner va néixer el 25 de Setembre de 1897 a New Albany (Mississipi). Fill d’uns rics propietaris sudistes, va lluitar a la Primera Guerra Mundial en les forces aèries del Canadà i posteriorment va ingressar a la Universitat de Mississipi, on es va graduar l’any 1921. Amb freqüents problemes ocasionats pel seu alcoholisme, va morir el 6 de juliol de 1962 a Oxford (Mississipi), a causa de les complicacions d’una ferida després de caure d’un cavall a la finca propietat de la seva família, on hi havia viscut des dels cinc anys.Com altres autors prolífics, va sofrir l’enveja d’uns i altres i va ser considerat el rival estilístic d’Ernest Hemingway. També és considerat com l’únic modernista americà de la dècada de 1930, seguint la tradició experimental d’altres autors europeus com James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust. Conegut pel seu ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista i salts en el temps dins de la narració. El 1949 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per “la seva contribució artística única i de gran abast a la novel.la americana moderna”
“Absalom, Absalom!” és considerada per molts com la millor obra de Faulkner i com una obra mestra de la literatura nord-americana del segle XX. Publicada al 1936, posa fi a l’esclat de set anys de creativitat en els que l’autor va produir obres com “The sound and the fury”, “Light in August” o “As I lay dying”, entre d’altres.
“Absalom, Absalom!” té els seus orígens en un conte curt que Faulkner va publicar a la revista Harper’s l’any 1933 i que posteriorment va decidir desenvolupar en una novel.la que portaria el nom de Dark House. Procés que va haver d’interrompre en diverses ocasions degut a problemes financers, la dolorosa mort del seu fill petit Dean en un accident aeri i la malaltia de la seva mare que el va obligar a tornar a la seva ciutat natal per cuidar-la. Finalment, cap a finals de 1935 va aconseguir acabar l’obra i, no gaire convençut amb el títol inicial, va decidir canviar-lo pel del personatge bíblic Absalom, el tercer dels disset fills del rei David que va venjar la violació de la seva germana pel seu mig germà Amnon i es va aixecar contra el seu pare per intentar apoderar-se del seu tron.
.
La novel.la
.
La historia comença l’any 1833, quan Thomas Stupen arriba a Jefferson (Mississipi) des de un indret desconegut i adquireix un terreny als indis Chickasaws per mitjans qüestionables on ràpidament comença a construir una plantació amb l’ajuda dels seus esclaus que té la intenció de convertir en el seu Imperi i anomena Sutpen’s Hundred. Pren una dona, Ellen Coldfield, filla d’un comerciant de Jefferson, i té dos fills amb ella, Judith i Henry.
Durant les vacances de Nadal de 1860, Judith s’enamora de l’amic i company d’universitat del seu germà, Charles Bon, però el seu pare prohibeix immediatament el matrimoni. Henry i Charles marxen plegats a lluitar a la Guerra Civil i la germana d’Ellen, la jove Rosa, va a viure a Stupen’s Hundred després de que el seu pare es tanqués al seu propi àtic i morís d’inanició com a protesta contra la guerra. Tot i intentar complir l’últim desig de l’Ellen abans de morir de tenir cura dels seus fills, Rosa es sent contínuament marginada i viu vicàriament a través de la Judith, sobretot pel que fa a la seva història amb Charles Bon.
Thomas Sutpen busca al seu fill Henry per explicar-li els vertaders motius pels quals es va mostrar tan inflexible davant la seva negació al matrimoni entre Judith i Charles. Charles és mig-germà seu i a més, també es meitat negre. Quan la guerra termina, Henry mata a Charles a les portes de Sutpen’s Hundred i desapareix. Thomas Sutpen intenta reconstruir la seva dinastia i proposa matrimoni a la jove Rosa Coldfieldamb la condició de que aquesta ha de tenir un hereu baró abans del casament. Rosa es nega i Sutpen té un romanç amb Milly Jones, la neta del seu factòtum Wash Jones, que l’acabarà matant quan descobreixi que l’ha abandonada a ella i a la seva filla.
Faulkner ens explica la història a través de Quentin Compson, qui l’haurà escoltada de Rosa Coldfield, un vella soltera i amargada del Vell Sud que decideix explicar-li la historia del seu monstruós cunyat Thomas Sutpen. Ja el pare de Quentin, Jason Richmond Compson, l’havia escoltada del seu pare, el general Jason Lycurgus Compson III, l’únic amic de Sutpen al comtat de Yoknapatawpha. Segons la novel.la segueix el seu curs, Quentin i el seu company a Harvard, Shrevlin McCannon, intentaran reconstruir-la junts.
La senyoreta Rosa, el senyor Compson, Quentin i Shreve acuradament munten la història dels Sutpens i elaboren el seu disseny. Llargs flashbacks ens reconten la infantesa de Thomas Sutpen, el seu primer matrimoni a Haití amb Eulalia Bon, la filla d’un plantador amb una taca de sang negra, el naixement del seu fill Charles i la seva arribada a Yoknapatawpha. Faulkner esbossa escenes vívides i dramàtiques, com quan al final del capítol 1, Rosa parla de ”l’estrany show” de Sutpen, on amb el tors nu lluitava contra un dels seus esclaus haitians davant de la mirada horroritzada del seu fill petit Henry i les seves filles Judith i Clytemnestra (Clytie, la filla de Thomas amb una esclava de la seva propietat).
Als capítols 2 i 3, Mr. Compson ens explica en detall la historia de la casa dels Sutpens mentre ell i Quentin seuen al porxo davanter entre la penombra, el fum d’una cigarreta i l’aroma de glicines. L’arribada de Charles Bon, l’arribada de la guerra i com Sutpen es va allistar, la reclusió i el lent suïcidi del seu sogre, la petició d’Ellen al llit de mort de que Rosa cuidés del seus fills,...
Faulkner reté la raó de la diligència de Wash per desenvolupar més la història de Henry, Charles i Judith. Mr. Compson especula amb la possibilitat de que Sutpen ha trobat proves de la relació de Bon amb una dona mulata de Nova Orleans i l’ha utilitzat com a pretext per prohibir el matrimoni de Judith i Bon. Henry refusa acceptar l’explicació i trenca amb el seu pare per amor a Bon. Mr. Compson sembla trobar la seva teoria insuficient per explicar els esdeveniments, però el que ell no sap és que en realitat Bon és fill de Sutpen fruit del seu matrimoni amb una mestissa haitiana al qual havia renunciat. Al tancament del capítol, Faulkner torna al viatge de Wash cap a Jefferson: “Ets la Rosa Coldfield? Doncs val més que vinguis allà baix. En Henry ha matat aquell maleït francès. És més mot que un tall de carn de bou” (111).
La senyoreta Rosa reprèn la història de nou al capítol 5, amb Quentin com oient. Judith dirigeix la construcció del taüt de Bon; un cop enterrat, ella, Rosa i Clytie comencen l’àrdua tasca de restauració de la plantació després de quatre anys de negligència durant la guerra. El capítol, ple de flashbacks, acaba amb la misteriosa revelació de Rosa a Quentin de que alguna cosa està viva a la casa: “Alguna cosa viva. Amagada. Hi ha estat durant quatre anys, ha viscut amagada en aquella casa” (145).
Al capítol 6, Quentin, ja instal.lat a Harvard, es fa càrrec de la història. En una carta amb data 10 de gener de 1910, Mr. Compson informa al seu fill de la mort de Rosa. Aquí Faulkner aprofita per un introduir un nou personatge, el canadenc Shreve, que ens proporciona el despreniment dels fets des del punt de vista d’un estrany. Mentrestant, Judith i Clytie crien al fill de Charles Bon i la seva amant mulata, Charles Etienne St. Valery Bon. Part negre ell mateix, el jove Charles Etienne es casa amb una afroamericana de pura sang amb la que tindrà un fill, Jim Bond, el darrer hereu de Sutpen. Judith cuida a Charles Etienne durant un brot de febre groga del que ella mateixa es contagia i els dos moren a Sutpen’s Hundred el 1884. El capítol termina amb Quentin preparant-se per acompanyar a Rosa a la mansió per tal d’eliminar el que allà pugui estar amagat.
Quentin continua la història al capítol 7, amb interjeccions ocasionals, consultes i resums per part de Shreve. Es tracta de material temprà: els orígens de Sutpens a l’oest de Virgínia, la mudança del seu pare alcohòlic a Tidewaters, l’acomiadament del noi a les portes d’una plantació de Virgínia com si fos un esclau alliberat,... Quentin reconstrueix també l’arribada de Sutpen a Haití, el seu matrimoni amb Eulalia Bon, el seu abandonament quan descobreix el seu vertader color i com el festeig del seu fill Charles a la seva filla Judith seria la venjança perfecta d’aquesta dona abandonada i rebutjada pel color de la seva pell. Sutpen explica la seva fugida d’Eulalia al general Compson: amb la seva sang negra, ella no podia ser part del seu pla, així que la va deixar enrere. El capítol conclou amb l’assassinat de Sutpen i amb la confessió de Quentin a Shreve, retinguda gairebé fins al final, de que la filla de Milly no havia estat mai l’hereu que Sutpen desitjava, a més de ser una dona.
Tot ha acabat per Thomas Sutpen. No aconsegueix entendre que és el que ha sortir malament ni tampoc on ha fallat, encara que ell creu que no es tracta de retribució moral ni tan sols de mala sort, però si d’algun error de càlcul que ha comès en algun punt al llarg del camí. El general Compson diagnostica els problemes de Sutpen com una mena d’innocència davant de la realitat i com la impossibilitat de comptar plenament amb les conseqüències de les seves accions.
El capítol 8 ens mostra l’exploració incessant de Quentin del triangle Henry-Charles-Judith. Charles encara es vol casar amb Judith, encara més, vol que Sutpen el reconegui com a fill. Finalment, Henry sembla preparat per acceptar l’incest, però no el mestissatge. Quentin i Shreve recreen l’última conversa de Henry amb el seu pare en un campament militar de Carolina del Nord a finals de l’hivern de 1865. Shreve s’imagina l’escena del tiroteig a les portes de Sutpen’s Hundred.
Al capítol 9, l’últim i més curt de tota l’obra, Quentin relata el seu viatge nocturn amb la senyoreta Rosa a la mansió de Sutpen’s Hundred.Quentin la segueix escales amunt i s’albira de la “cosa” que viu allà, un Henry espectral, que ha tornat a casa per finalitzar la seva vida. A l’escena final, torna a prendre la carta del seu pare i a llegir sobre la mort de Rosa, de Henry i de Clyte, i sobre la destrucció de la gran casa en flames.
.
Anàlisi estilístic
.
“Absalom, Absalom!” és una obra complexa estructural i tècnicament, a més d’una investigació sobre la elusiva naturalesa de la veritat. Tota la novel.la tracta de la indissoluble confusió entre realitat i ficció, de l’observació i la interpretació que participen en qualsevol assumpte de l’experiència humana. Intensa i exigent, fa una difícil i sovint dolorosa exploració de temes com la culpa, la vergonya i la injustícia racial. I, sobretot, de com el racisme i l’esclavitud corrompen a l’individu i a la seva societat i, de com en última estància condueixen a Sutpen cap a la seva destrucció a l’hora que destrueixen el Vell Sud americà.Estructuralment, la novel.la està organitzada en una sèrie de moments de reconeixement, veritat i desil.lusió, entre ells la trobada de Sutpen i Henry a la llibreria de Sutpen’s Hundred, l’assassinat de Charles Bon, la proposta de matrimoni a Rosa Coldfield, i el reconeixement de Wash Jones de la traïció de Sutpen amb el posterior assassinat. Faulkner presenta cada moment en una mena de quadre detingut en un punt determinat en el temps i en suspensió mentre està bloquejat en ell. Es va acostant a ell per tot arreu, inspeccionant-lo com si es tractés d’un artefacte.
La majoria dels fets de la història queden establerts al capítol 1. El que resta sempre en dubte i obert a noves interpretacions i conjectures és el significat intern d’aquest tipus d’esdeveniments observables i tota la complexa seqüència de causa i efecte que els vincula entre si. Faulkner deixa per al lector la tasca de resoldre el significat de la història.
L’autor ens presenta fins a quatre diferents i, de vegades conflictives, interpretacions del personatge de Thomas Sutpen. Rosa, l’únic dels narradors que l’ha conegut personalment, el veu com un dimoni, un ogre. La versió de Mr. Compson, que deriva bàsicament de la seu pare, és més equilibrada i assenyada. En el seu fred dormitori a Cambrigde, Quentin i Shreve confronten informació d’ambdós informants per apropar-se a una realitat més “poètica”. Finalment Quentin construeix la seva pròpia versió de la història en col.laboració amb Shreve, una visió de la saga dels Sutpens tràgica i romàntica. El rebuig a la raça negra i als esclaus del jove Sutpen és la clau de la narrativa en aquesta obra. L’escena i tot el que flueix d’ella ens podrien fer pensar en el concepte del Karma “el mal porta a més mal”.
Sutpen es casa en el si d’una família esclavista per així promoure les seves ambicions. Rebutja a la seva primera esposa i l’acte el persegueix a través del seu fill Charles. El seu fill Henry mata a Charles i com a conseqüència també l’acaba perdent a ell. En un esforç per engendrar un hereu, corromp a Milly, l’avi de la qual el destruiex a ell en retribució. Pràcticament tothom que entra en contacte amb Sutpen acaba patint alguna conseqüència nefasta.
Per altra banda, Charles podria ser considerat com el personatge que ha assumit els pecats no només del seu pare, si no també els pecats del Sud esclavista. Quan aquest Sud s’enfronta a una elecció que no pot evitar, opta per destruir-se a si mateix en compte d’admetre la fraternitat amb les altres races. Henry adopta les nocions racials corrosives del seu pare i mata a Bon amb la finalitat d’evitar la unió interracial d’aquest amb la seva mig germana Judith. Es tracta, sens dubte, de la maledicció immemorial del Sud, que escandalitza a Quentin i dóna lloc a la seva negació desesperada que porta la novel.la a la seva fi:
“Per què detestes el Sud? – li pregunta Shreve. - No el detesto pas – digué Quentin ràpidament, tot seguit, immediatament - No el detesto – digué. No el detesto - pensà, panteixant en l’aire fred, en la fosca fèrria de Nova Anglaterra; No. No! No el detesto! No el detesto!” (303)
.
Comparació bíblica
.
A més del racisme i l’esclavitud, el tema més obvi que corre al llarg de “Absalom, Absalom!” és el tema bíblic. De fet, la novel.la segueix tota una història bíblica, la història del rei David i el seu fill Absalom. Faulkner sovint cita l’Antic Testament com un dels seus llibres favorits, això és important perquè explica l’us de la Bíblia i les referències bíbliques a través de les seves obres. En examinar la història bíblica que es discerneix al llarg d’aquesta novel.la, el lector pot obtenir una millor comprensió de l’obra. Faulkner reinterpreta la història bíblica utilizant personatges diferents que representen les qualitats d’ambdós personatges bíblics. Al segon llibre de Samuel, Absalom es presentat com la criatura més bella d’Israel, estimat pel seu pare i per tots aquells que el coneixen. L’Escriptura diu: “En tot Israel no hi havia ningú tan ben plantat com Absalom ni tan admirat: de cap a peus no tenia defecte. Es tallava els cabells al final de cada any, perquè li pesaven massa. La cabellera tallada feia més de dos quilos, segons la unitat de pes reial.” (2 Samuel 14:25-26).
 | |
| Absalom i els seus consellers |
L’únic defecte d’Absalom és el seu orgull, que de vegades deixa que el domini. Pensa que hauria de tenir dret a posseir el mateix poder que té el seu pare, ja que per alguna cosa ell és el fill del rei. El seu orgull i la seva cerca de poder el conduiran finalment a la mort.
Després que el seu germà Amnon violi a la seva germana Tamar, Absalom es troba tan enfurismat que envia als seus homes perquè el matin. Posteriorment fuig per por a la seva pròpia vida ja que el seu pare plora amargament la mort del seu germà. De totes maneres, David encara l’estimava i desitjava el seu retorn a Jerusalem. Joab coneixia l’anhel de David i va convèncer a una dona perquè es disfressés i demanés al seu fill de tornar. Absalom finalment torna, però encara resta dos anys sense enfrontar-se al seu pare. Amb el temps, però, acudeix al seu pare i l’Escriptura diu que ell li va donar un petó. (2 Samuel 14:33)
Absalom es guanya l’amor de tots aquells que acudeixen a visitar al seu pare postrant-se a la vora del camí abans que arribessin a veure al rei. L’Escriptura diu: “I quan algú anava a prosternar-se al seu davant, ell li allargava la mà, l'aixecava i el besava. Així es comportava Absalom amb tots els israelites que acudien al rei per demanar justícia. I d'aquesta manera Absalom robava el cor dels homes d'Israel.” (2 Samuel 15:5-6)
Absalom té d’alguna manera motius per actuar així, però això no significa que siguin del tot justos. Desitjava el poder del seu pare i deia a tothom que venia a visitar-lo que el rei no tenia temps per a ells. No només aixó, sinó que també els deia: “Tant de bo que em fessin jutge d'aquest país! Tots els qui tinguessin reclamacions o plets podrien acudir a mi i jo els faria justícia.” (2 Samuel 15:4). En interceptar a la gent abans que poguessin veure al seu pare, Absalom tractava de fer-se càrrec de part del poder del rei David, el de veure a la gent i escoltar les seves queixes. Sabia que si guanyava l’amor del seu poble tindria més possibilitats de convertir-se en rei.
Després que el seu germà Amnon violi a la seva germana Tamar, Absalom es troba tan enfurismat que envia als seus homes perquè el matin. Posteriorment fuig per por a la seva pròpia vida ja que el seu pare plora amargament la mort del seu germà. De totes maneres, David encara l’estimava i desitjava el seu retorn a Jerusalem. Joab coneixia l’anhel de David i va convèncer a una dona perquè es disfressés i demanés al seu fill de tornar. Absalom finalment torna, però encara resta dos anys sense enfrontar-se al seu pare. Amb el temps, però, acudeix al seu pare i l’Escriptura diu que ell li va donar un petó. (2 Samuel 14:33)
Absalom es guanya l’amor de tots aquells que acudeixen a visitar al seu pare postrant-se a la vora del camí abans que arribessin a veure al rei. L’Escriptura diu: “I quan algú anava a prosternar-se al seu davant, ell li allargava la mà, l'aixecava i el besava. Així es comportava Absalom amb tots els israelites que acudien al rei per demanar justícia. I d'aquesta manera Absalom robava el cor dels homes d'Israel.” (2 Samuel 15:5-6)
Absalom té d’alguna manera motius per actuar així, però això no significa que siguin del tot justos. Desitjava el poder del seu pare i deia a tothom que venia a visitar-lo que el rei no tenia temps per a ells. No només aixó, sinó que també els deia: “Tant de bo que em fessin jutge d'aquest país! Tots els qui tinguessin reclamacions o plets podrien acudir a mi i jo els faria justícia.” (2 Samuel 15:4). En interceptar a la gent abans que poguessin veure al seu pare, Absalom tractava de fer-se càrrec de part del poder del rei David, el de veure a la gent i escoltar les seves queixes. Sabia que si guanyava l’amor del seu poble tindria més possibilitats de convertir-se en rei.
Finalment Absalom aconsegueix guanyar-se el cor de tots els homes d’Israel i un funcionari adverteix d’aquest fet a David. David decideix fugir de la seva terra, temorós de que la gent del seu poble es tornés contra ell. Un dels seus homes troba a Absalom penjat en un roure al qual el seu cabell havia quedat atrapat i li comunica a Joab. Aquest s’enfada perquè l’home no ha aprofitat l’ocasió per matar-lo i apunyala el cor d’Absalom amb tres javelines. Després el baixen de l’arbre i el llancen en un gran forat al bosc que cobreixen amb una gran pila de roques. Fins i tot després del que Absalom ha fet amb ell i d’intentar usurpar el seu poder, David encara estima al seu fill. Quan s’assabenta de la seva mort, crida “Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!” (2 Samuel 19:1). Finalment el rei David torna a Jerusalem i recupera el seu lloc legítim al tro.
Alguns crítics accepten la intertextualitat bíblica en l’obra de Faulkner i d’altres, en canvi, no creuen que hi hagi cap referència explícita que no sigui el propi títol. No obstant això, les implicacions de les referències a Absalom i David són bastant evidents. Faulkner utilitza personatges amb característiques d’Absalom i de David en diferents moments al llarg de la novel.la i, fins i tot utilitza caràcters que són totalment oposats a ells. Però sobretot, fa servir la història bíblica com a font d’inspiració per als personatges i per al traçat de “Absalom, Absalom!”.
Un dels principals personatges de l’obra que compateix i contrasta qualitats d’Absalom és sens dubte Charles Bon. Les descripcions d’aquest que fa Faulkner deixen veure al lector que Thomas Sutpen mai havia vist al seu fill tan bell ni l’havia estimat de la manera que el rei David estimava a Absalom. Des de la tercera menció del seu nom, el lector pot escoltar el ressentiment de Bon en la veu del narrador, ell el presenta com: “l’amic d’en Henry que no sols era uns quants anys més gran que en Henry sinó també, de fet, una mica massa gran per a ser a la universitat i certament una mica fora de lloc en aquella on estudiava a tres-centes milles d’aquella ciutat mundanal, quasi estrangera, que era la seva llar. Aparentment ric i que tenia de fons la figura ombrívola d’un tutor legal en lloc de pares – un personatge que en el remot Mississipi de l’època devia aparèixer com un fènix, sense infantesa, no nascut de dona i impermeable en el temps, i que es volatilitzava sense deixar ossos ni pols enlloc.” (66)
Les descripcions de Bon predisposen a que no agradi al lector, malgrat el que pugui succeir a la resta de la novel.la. No obstant això, Bon resulta ser un personatge molt adorable i encantador per a tots. Ningú està més encantat amb el carismàtic Bon que el seu mig germà Henry, Bon és tot el que Henry no és. El fet de que Henry sigui tan fàcil de portar i de convèncer per les qualitats carismàtiques de Bon es pot comparar d’alguna manera al poble d’Israel en la història del rei David i Absalom. Ja que fins que algú va no assenyalar que el feia estava malament i els seus problemes van ser portats a la superfície, tothom l’estimava.
En una de les seves cartes a Quentin Compson, Rosa Coldfield parla sobre un sopar amb Sutpen en el que aquest no va esmentar ni una sola vegada a Charles Bon tot i que la seva filla s’havia compromès amb ell. El clar menyspreu per al seu fill queda reflectit en les descripcions que Faulkner fa de Bon. Bon es revela contra Sutpen, però a diferència d’Absalom, que ho fa per la manca de poder, Bon ho fa per ser reconegut com a fill. El cabell que atrapa a Absalom i el condueix a la mort es pot posar en paral.lel amb la sang negra de Bon. Tot i que ell no pot fer res en contra d’això, està destinat a enfrontar les conseqüències de tenir sang negra corrent per les seves venes. De fet, la qüestió de la sang negra de Charles Bon dóna unitat a la novel.la i estableix la naturalesa tràgica de la mateixa.
Malgrat totes les altres similituds o diferències entre els personatges de “Absalom, Absalom!” i la història del rei David i Absalom, el lector no pot passar pel alt la semblança més òbvia, la relació entre els germans. Igual que Absalom, Henry mata al seu germà, l’única diferència és el raonament que hi ha darrera. Els dos homes ho fan a causa de la seva germana, el que demostra la importància de les relacions familiars dins de les històries. Mentre que Absalom mata a Amnon per la ira que li causa la violació de la seva germana, Henry mata a Bon no tant pel possible incest sinó com pel fet de la seva sang negra que produiria una barreja racial incomprensible per a ell. Henry també fuig com Absalom, però en el seu cas ho fa quan s’assabenta que el seu pare no accepta a Bon com mariAbrahamt de la seva germana. Aquesta reacció de marxar amb el suposat traïdor també podria ludir a una relació sexual o si més no de desig entre Bon i Henry, de la mateix manera que el text bíblic ho fa amb Absalom i Tamar.
Igual que el seu fill Henry, Thomas s’assembla a Absalom en molts aspectes. És molt orgullós i sent que hauria de tenir més poder que qualsevol altre. Des de la seva arribada pretén establir un imperi començant per la plantació de cent acres i casant-se amb una esposa respectable per que els altres el puguin veure com algú respectable. Avergonyit pel seu fill Charles, intenta convèncer a Rosa per què li doni un altre fill il.legítim que pugui ser el seu hereu i portar el seu nom. El seu orgull i les seves accions el porten a la mort com a Absalom.
El títol de la novel.la manté la més clara i evident referència amb la història bíblica de David i Absalom, es fa ressò del lament de David “Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom!” (2 Samuel 19:1) quan Absalom és assassinat durant la revolta contra el seu pare. Faulkner torna a explicar aquesta història afegint uns quants girs. No obstant això, a l’obra trobem nombroses implicacions bíbliques que constaten els coneixements bíblics de l’autor, per exemple, Sutpen es podria comparar amb Abraham, com també podríem comparar la novel.la en el seu conjunt amb el llibre del Càntic dels Càntics. Aquest llibre bíblic absorbeix i no només s’apropia de la mateixes lusions bíbliques que “Absalom, Absalom!”, si no que a més dóna veu als personatges negres per als que Faulkner proporciona només murmuris o crits, i estableix una reverència als avantpassat i a la vegada una reverència a la història.
A més, moltes de les altres obres de Faulkner també utilitzen referències bíbliques per tal d’explicar la història. Sembla ser que l’autor gaudia amb aquest tipus d’històries i les Escriptures van ser en moltes ocasions la seva font d’inspiració principal. Malgrat la seva extensa producció literària, molts crítics i lectors d’avui consideren “Absalom, Absalom!” com el seu millor i més significatiu treball, i la novel.la més important del segle XX. Del que no hi ha dubte és que l’obra va causar un gran impacte i ho continuarà fent en tots aquells que s’aventurin a llegir-la.
Alguns crítics accepten la intertextualitat bíblica en l’obra de Faulkner i d’altres, en canvi, no creuen que hi hagi cap referència explícita que no sigui el propi títol. No obstant això, les implicacions de les referències a Absalom i David són bastant evidents. Faulkner utilitza personatges amb característiques d’Absalom i de David en diferents moments al llarg de la novel.la i, fins i tot utilitza caràcters que són totalment oposats a ells. Però sobretot, fa servir la història bíblica com a font d’inspiració per als personatges i per al traçat de “Absalom, Absalom!”.
Un dels principals personatges de l’obra que compateix i contrasta qualitats d’Absalom és sens dubte Charles Bon. Les descripcions d’aquest que fa Faulkner deixen veure al lector que Thomas Sutpen mai havia vist al seu fill tan bell ni l’havia estimat de la manera que el rei David estimava a Absalom. Des de la tercera menció del seu nom, el lector pot escoltar el ressentiment de Bon en la veu del narrador, ell el presenta com: “l’amic d’en Henry que no sols era uns quants anys més gran que en Henry sinó també, de fet, una mica massa gran per a ser a la universitat i certament una mica fora de lloc en aquella on estudiava a tres-centes milles d’aquella ciutat mundanal, quasi estrangera, que era la seva llar. Aparentment ric i que tenia de fons la figura ombrívola d’un tutor legal en lloc de pares – un personatge que en el remot Mississipi de l’època devia aparèixer com un fènix, sense infantesa, no nascut de dona i impermeable en el temps, i que es volatilitzava sense deixar ossos ni pols enlloc.” (66)
Les descripcions de Bon predisposen a que no agradi al lector, malgrat el que pugui succeir a la resta de la novel.la. No obstant això, Bon resulta ser un personatge molt adorable i encantador per a tots. Ningú està més encantat amb el carismàtic Bon que el seu mig germà Henry, Bon és tot el que Henry no és. El fet de que Henry sigui tan fàcil de portar i de convèncer per les qualitats carismàtiques de Bon es pot comparar d’alguna manera al poble d’Israel en la història del rei David i Absalom. Ja que fins que algú va no assenyalar que el feia estava malament i els seus problemes van ser portats a la superfície, tothom l’estimava.
En una de les seves cartes a Quentin Compson, Rosa Coldfield parla sobre un sopar amb Sutpen en el que aquest no va esmentar ni una sola vegada a Charles Bon tot i que la seva filla s’havia compromès amb ell. El clar menyspreu per al seu fill queda reflectit en les descripcions que Faulkner fa de Bon. Bon es revela contra Sutpen, però a diferència d’Absalom, que ho fa per la manca de poder, Bon ho fa per ser reconegut com a fill. El cabell que atrapa a Absalom i el condueix a la mort es pot posar en paral.lel amb la sang negra de Bon. Tot i que ell no pot fer res en contra d’això, està destinat a enfrontar les conseqüències de tenir sang negra corrent per les seves venes. De fet, la qüestió de la sang negra de Charles Bon dóna unitat a la novel.la i estableix la naturalesa tràgica de la mateixa.
Malgrat totes les altres similituds o diferències entre els personatges de “Absalom, Absalom!” i la història del rei David i Absalom, el lector no pot passar pel alt la semblança més òbvia, la relació entre els germans. Igual que Absalom, Henry mata al seu germà, l’única diferència és el raonament que hi ha darrera. Els dos homes ho fan a causa de la seva germana, el que demostra la importància de les relacions familiars dins de les històries. Mentre que Absalom mata a Amnon per la ira que li causa la violació de la seva germana, Henry mata a Bon no tant pel possible incest sinó com pel fet de la seva sang negra que produiria una barreja racial incomprensible per a ell. Henry també fuig com Absalom, però en el seu cas ho fa quan s’assabenta que el seu pare no accepta a Bon com mariAbrahamt de la seva germana. Aquesta reacció de marxar amb el suposat traïdor també podria ludir a una relació sexual o si més no de desig entre Bon i Henry, de la mateix manera que el text bíblic ho fa amb Absalom i Tamar.
Igual que el seu fill Henry, Thomas s’assembla a Absalom en molts aspectes. És molt orgullós i sent que hauria de tenir més poder que qualsevol altre. Des de la seva arribada pretén establir un imperi començant per la plantació de cent acres i casant-se amb una esposa respectable per que els altres el puguin veure com algú respectable. Avergonyit pel seu fill Charles, intenta convèncer a Rosa per què li doni un altre fill il.legítim que pugui ser el seu hereu i portar el seu nom. El seu orgull i les seves accions el porten a la mort com a Absalom.
El títol de la novel.la manté la més clara i evident referència amb la història bíblica de David i Absalom, es fa ressò del lament de David “Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom!” (2 Samuel 19:1) quan Absalom és assassinat durant la revolta contra el seu pare. Faulkner torna a explicar aquesta història afegint uns quants girs. No obstant això, a l’obra trobem nombroses implicacions bíbliques que constaten els coneixements bíblics de l’autor, per exemple, Sutpen es podria comparar amb Abraham, com també podríem comparar la novel.la en el seu conjunt amb el llibre del Càntic dels Càntics. Aquest llibre bíblic absorbeix i no només s’apropia de la mateixes lusions bíbliques que “Absalom, Absalom!”, si no que a més dóna veu als personatges negres per als que Faulkner proporciona només murmuris o crits, i estableix una reverència als avantpassat i a la vegada una reverència a la història.
A més, moltes de les altres obres de Faulkner també utilitzen referències bíbliques per tal d’explicar la història. Sembla ser que l’autor gaudia amb aquest tipus d’històries i les Escriptures van ser en moltes ocasions la seva font d’inspiració principal. Malgrat la seva extensa producció literària, molts crítics i lectors d’avui consideren “Absalom, Absalom!” com el seu millor i més significatiu treball, i la novel.la més important del segle XX. Del que no hi ha dubte és que l’obra va causar un gran impacte i ho continuarà fent en tots aquells que s’aventurin a llegir-la.
- Christina Barragán
Universitat de Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario