La historia de Zahra

AL-SHAYKH, Hanan: La historia de Zahra. Londres, 1986.
1ª edició: Ediciones del Bronce, Barcelona, 1999.
Traducció de Antonio Padilla.
238 pàgs.

La historia de Zahra, de l’autora libanesa Hanan al-Shaykh, ens presenta la problemàtica sobre la identificació i la autodefinició femenina dins de la societat àrab. Partint del títol en sí mateix, el referent a la tercera persona implica un cert distanciament, una veu que ens promet desvelar els secrets de Zahra i, per tant, la violació de la seva interioritat. Aquesta veu és independent de la que hi ha darrere de les altres escenes, i a la vegada és el seu doble i el marcador de la automalaltia nerviosa que sufreix la protagonista. En conseqüència, la narració es converteix en un acte de traïció, de penetració i de violació de la seva intimitat. La novel.la reuneix les temàtiques feministes de les escriptores àrabs actuals i la seva preocupació per la recerca identitària de la dona i el seu auto-posicionament en la societat.
L’inici de la traïció coincideix amb un fet fonamental en la seva vida, el trauma que li causa la seva pròpia mare, Fatmé. La narració comença precisament amb l’episodi en què mare i filla s’amaguen darrere d’una porta en una casa misteriosa on Fatmé concerta les cites amb el seu amant. La mà de la mare roman ben subjecta a la boca de la seva filla per ofegar els seus crits, per tal que el seu adulteri no sigui descobert pel seu marit amb les conseqüències que això podria comportar-li. Un rerefons semiòtic batega darrere de les línies al ritme dels batecs del cor de Zahra. El seu amagatall en la foscor darrere d’una porta que està entreoberta es pot interpretar com una metàfora de la posició de les dona àrab com a present però a la vegada absent, entitats invisibles per als ulls patriarcals.
En un principi, la mare no s’esmenta com a tal. Zahra es refereix constantment a ella com simplement “ella” o per mitjà d’una part del seu cos, especialment la mà. La mare queda reduïda a aquesta part, el que fa que es negui la seva totalitat. La seva mà també adquireix un significat simbòlic, ja que es converteix en l’instrument del trauma de la filla, és el que asfixia i no l’ha deixa expressar-se lliurament. Peró a la vegada Zahra es troba en un estat de confusió i de pèrdua degut a la relació d’amor/odi que té amb ella, condensa els seus sentiments cap a Fatmé en la metàfora de la taronja i el seu melic:

.
“La observaba cuando estaba a mi lado y la estudiaba cuando estaba a cierta distancia. Mientras mis ojos se clavaban en ella con admiración, pensaba en lo mucho que deseaba tenerla a mi lado, en las ganas que tenía de abrazarla, de tocar su rostro y ver cómo sus ojos se fijaban en los míos. Quería desaparecer bajo la tela de su vestido y fundirme con ella hasta que nos convirtiéramos en un mismo ser. Y, sin embargo, cuando me venían estos pensamientos, un estremecimiento de amargura me corroía al instante. El odio y el dolor palpitaban en mi seno cada vez que la desobedecía y me sentía rechazada por ella. El hombre se convirtió en el centro de su vida; en torno a él no había otra cosa que cenizas esparcidas por el aire”

.
El malestar infantil de Zahra es tradueix a través de manifestacions psicosomàtiques, neurosi i nàusees. Des de ben petita s’ha de fer còmplice de la seva mare per encobrir la seva infidelitat, això fa que la seva innocència es perdi i es vegi forçada a una confrontació amb la realitat adulta on haurà de lluitar amb temes com la sexualitat des de ben aviat. A més es veu atrapada entre els seus pares, que encarnen dos pols completament oposats: d’una banda, la mare es pot interpretar com l’Orient del matrimoni, per la seva associació amb la màgia, les emocions, la sensualitat, la crueltat i els somnis. D’altra banda, el pare representaria la meitat occidental per la seva relació amb conceptes com el progrés, la raó i l’autoritat. Això pot explicar la manca de punts de referència estables i coherents per a Zahra durant el seu creixement i formació. Fatmé no ofereix un model de mare vàlid per a la seva filla, no només degut al seu adulteri, sinó també pel tracte preferencial que es reserva per al seu altre fill, Ahmed, a causa del seu gènere en una societat on la diferenciació del rol sexual és una noció profundament ancorada:

.
“Cada tarde, cuando nos sentamos a la mesa de la cocina, el amor que siente por nosotros queda bien establecido: después de llenar mi plato de sopa, mi madre sirve parsimoniosamente a Ahmed, para quien escoge con cuidado los mejores trozos de carne. Con el cucharón, rebusca en la cazuela hasta dar con los tropezones de carne. Ahí van a parar, al plato de Ahmed. Ahí se quedan, en la barriga de Ahmed.”

.
El cos de Zahra, i molt especialment la seva cara, es converteix en un component identitari fonamental. La seva cara és el llenç en el qual grava el sofriment que comporta el seu trauma. El seu acne, que es podria interpretar com un simptoma psicosomàtic, és el vector de la seva traïció i de la seva interioritat devastada. La auto-mutilació, en aquest cas la desfiguració, es converteix en un acte d’auto-mortificació. Les ferides sofertes pel seu “jo” es converteixen en estigmes facials com a índex de la implosió d’identitat en el seu cos :

 .

“Tras dar con uno de estos granos, mis dedos sopesaban su calibre y, después de pelar la pielecilla seca expertamente, se apresuraban a reventarlo sin piedad. Era una operación que se repetía de modo inexorable hasta que me encontraba con una gota de sangre en el dedo. Era como si mis dedos gozaran de vida propia.”

.
No obstant aixó, Zahra té un grau considerable de capacitat de recuperació a través del control que exerceix sobre l’auto-representació. Es capaç d’abastar una estètica mentidera mitjançant la manipulació de la bateria de clixés sobre el que una jove casta ha de ser. Assumeix personatges diferents per enganyar al seu pare, el qual ella mateixa reconeix que la mataria si mai arribés a torçar l’estricte codi moral que una noia musulmana ha d’acatar. Aquí podem veure com reflexiona amb cinisme sobre la inestabilitat i la polivalència de la seva imatge:

.
“Se trataba de una acumulación de miedo, de miedo por encima de todo, de que la imagen de mi personalidad se viera trastocada para siempre…, una imagen de la que yo había impreso centenares de copias para su distribución entre quienes me habían conocido desde la infancia. Aquí está Zahra, la muchacha madura y retraída; Zahra, la chica que apenas sale de casa y se ruboriza en el momento menos pensado; Zahra, la estudiante aplicada; Zahra, que jamás ha sonreído a hombre alguno, ni siquiera a los amigos de su hermano. Ésta es la auténtica Zahra, la mujer que cada día se tumba desnuda en un camastro pestilente sin articular la menor protesta. Zahra, extendida sobre la camilla del viejo médico…”

.
Després de patir dos avortaments del seu primer amant i degut a la depressió nerviosa que pateix, Zahra decideix marxar a Àfrica on l’espera el seu oncle emigrat Hashem. La imatge d’Àfrica en la novel.la gira entorn a la idea d’aquest continent com una via d’escap i un lloc on poder ocultar els secrets més foscos. Àfrica serveix per deixar enrere tots els errors comesos en el passat i poder començar una nova vida lluny dels prejudicis de la família i de la comunitat És interessant observar com tots els homes segueixen el mateix patró al llarg de la novel.la. Constament están associats amb la traició, la brutalitat i la violació, tant si és figuratiu com literal. Malek, el primer amant de Zahra, traeix la seva confiança, la desvirga i promet casar-se amb ella encara que ell ja és un home casat. Zahra no es nega en cap moment a tenir relacions sexuals amb ell encara que aixó no li suposa cap tipus de plaer i tampoc sembla conscient de les conseqüències que la pèrdua de la seva virginitat li pot comportar amb el seu futur marit. El seu segon amant, el franctirador, utilitza el seu cos únicament per alliberar el seu desig sexual i evadir-se del seu treball mentre espera a la terrassa de l’edifici contemplant qui serà la seva propera víctima. Quan ella es queda embarassada també promet casar-se amb ella, però finalment la mata ja que aquesta havia esdevingut una amenaça.
Un altre exemple destacat de la traïció masculina seria el seu oncle Hashem. Presentat en la novel.la com una figura nacionalista mítica, és un membre destacat del PPS, una facció política pro-siriana. Hashem representa la idealització i l’amor a la pàtria des de l’emigració. Ell ha construït una imatge idealitzada de si mateix cap a la seva família del Líban com si fos un heroi, però ben aviat Zahra tirarà per terra aquesta idea i descobrirà la ingenuïtat de les seves fantasies il.lusòries:

.
“No dejé de advertir que su aspecto era muy distinto al que presentaba en las fotografías o en mis propios recuerdos desvaídos. En realidad, mi tío era más bien bajo y regordete.

[…] Aquí, en África, mi tío tenía una imagen simbólica de su tierra, que se había convertido en algo así como la única tierra que contaba, la tierra que regía su existencia cotidiana”.

.
A més, la relació incestuosa que imposa a Zahra representa la tra¨ició de la seva confiança. La intimitat sexual amb la seva neboda es converteix per a ell en una peculiar manera de tornar a casa. Ell declara:
 .

“Después de tan largos años, me sentía como si volviera a respirar, como si volviera a estar en contacto con cuanto apreciaba de mi familia y mi país. Tenía ganas de tocar sus manos y su rostro y el dobladillo de su vestido. Por medio de ella esperaba ser capaz de absorber toda mi existencia, en África y en el Líbano.”

.
El trauma de Zahra és el resultat de l’acumulació de diversos actes de traïció, el que fa que en ella engendri el silenci i l’apatia. Cau en un estat immòbil, inert i sense expressió, en primer lloc amb el seu pare, amb Malek, amb el seu oncle Hashem i més tard amb el seu marit Majed, amb qui es casa a l’Àfrica. Pateix una crisi mental que en part es deu a la incapacitat per seguir el rol tradicionalment assignat al seu gènere i no estar a l’alçada de l’idea que els homes àrabs tenen sobre les dones respectables. Quan Majed descobreix en la seva nit de noces que ella no és verge, passa de ser als seus ulls una dona tranquil.la i modesta a una dona abominable i maquinant. Ella no coincideix precisament amb la fantasia estereotipada que ha estat sostenint durant tant de temps sobre el que una jove decent hauria de ser i es converteixen en estranys l’un de l’altre. La tensió i la simulació de la seva vida de casada arriba a tal punt que l’estat psicològic de Zahra es deteriora encara més. És incapaç de negociar entre la tensió generada pel xoc entre el seu desig de viure per si mateixa i una realitat externa aclaparadora. Així que cau en la bogeria per tal de desferse d’aquest “jo” fals que l’està asfixiant.
Finalment, després de forçar a Majed a donar-li el divorci, Zahra torna a casa dels seus pares al Líban, un país que en aquells moments es troba devastat per la guerra civil. Paradoxalment aquesta situació de guerra li proporciona una estabilitat i una pau interior que en temps de pau no havia pogut o sabut trobar. El tumult que sacseja el país li fa establir un ordre en la seva vida i un objectiu que culmina amb la relació amorosa que viu amb el franctirador a qui, al principi, s’ofereix com una distracció per intentar salvar la vida d’altres persones en comptes d’intentar salvar la seva pròpia.

Hanan al-Shaykh

- Christina Barragán

Universitat de Barcelona