Absalom, Absalom!

William Cuthbert Faulkner va néixer el 25 de Setembre de 1897 a New Albany (Mississipi). Fill d’uns rics propietaris sudistes, va lluitar a la Primera Guerra Mundial en les forces aèries del Canadà i posteriorment va ingressar a la Universitat de Mississipi, on es va graduar l’any 1921. Amb freqüents problemes ocasionats pel seu alcoholisme, va morir el 6 de juliol de 1962 a Oxford (Mississipi), a causa de les complicacions d’una ferida després de caure d’un cavall a la finca propietat de la seva família, on hi havia viscut des dels cinc anys.
Com altres autors prolífics, va sofrir l’enveja d’uns i altres i va ser considerat el rival estilístic d’Ernest Hemingway. També és considerat com l’únic modernista americà de la dècada de 1930, seguint la tradició experimental d’altres autors europeus com James Joyce, Virginia Woolf i Marcel Proust. Conegut pel seu ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista i salts en el temps dins de la narració. El 1949 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per “la seva contribució artística única i de gran abast a la novel.la americana moderna”
“Absalom, Absalom!” és considerada per molts com la millor obra de Faulkner i com una obra mestra de la literatura nord-americana del segle XX. Publicada al 1936, posa fi a l’esclat de set anys de creativitat en els que l’autor va produir obres com “The sound and the fury”, “Light in August” o “As I lay dying”, entre d’altres.

“Absalom, Absalom!” té els seus orígens en un conte curt que Faulkner va publicar a la revista Harper’s l’any 1933 i que posteriorment va decidir desenvolupar en una novel.la que portaria el nom de Dark House. Procés que va haver d’interrompre en diverses ocasions degut a problemes financers, la dolorosa mort del seu fill petit Dean en un accident aeri i la malaltia de la seva mare que el va obligar a tornar a la seva ciutat natal per cuidar-la. Finalment, cap a finals de 1935 va aconseguir acabar l’obra i, no gaire convençut amb el títol inicial, va decidir canviar-lo pel del personatge bíblic Absalom, el tercer dels disset fills del rei David que va venjar la violació de la seva germana pel seu mig germà Amnon i es va aixecar contra el seu pare per intentar apoderar-se del seu tron.

.

La novel.la

.

La historia comença l’any 1833, quan Thomas Stupen arriba a Jefferson (Mississipi) des de un indret desconegut i adquireix un terreny als indis Chickasaws per mitjans qüestionables on ràpidament comença a construir una plantació amb l’ajuda dels seus esclaus que té la intenció de convertir en el seu Imperi i anomena Sutpen’s Hundred. Pren una dona, Ellen Coldfield, filla d’un comerciant de Jefferson, i té dos fills amb ella, Judith i Henry. 

Durant les vacances de Nadal de 1860, Judith s’enamora de l’amic i company d’universitat del seu germà, Charles Bon, però el seu pare prohibeix immediatament el matrimoni. Henry i Charles marxen plegats a lluitar a la Guerra Civil i la germana d’Ellen, la jove Rosa, va a viure a Stupen’s Hundred després de que el seu pare es tanqués al seu propi àtic i morís d’inanició com a protesta contra la guerra. Tot i intentar complir l’últim desig de l’Ellen abans de morir de tenir cura dels seus fills, Rosa es sent contínuament marginada i viu vicàriament a través de la Judith, sobretot pel que fa a la seva història amb Charles Bon.

Thomas Sutpen busca al seu fill Henry per explicar-li els vertaders motius pels quals es va mostrar tan inflexible davant la seva negació al matrimoni entre Judith i Charles. Charles és mig-germà seu i a més, també es meitat negre. Quan la guerra termina, Henry mata a Charles a les portes de Sutpen’s Hundred i desapareix. Thomas Sutpen intenta reconstruir la seva dinastia i proposa matrimoni a la jove Rosa Coldfield
amb la condició de que aquesta ha de tenir un hereu baró abans del casament. Rosa es nega i Sutpen té un romanç amb Milly Jones, la neta del seu factòtum Wash Jones, que l’acabarà matant quan descobreixi que l’ha abandonada a ella i a la seva filla.
Faulkner ens explica la història a través de Quentin Compson, qui l’haurà escoltada de Rosa Coldfield, un vella soltera i amargada del Vell Sud que decideix explicar-li la historia del seu monstruós cunyat Thomas Sutpen. Ja el pare de Quentin, Jason Richmond Compson, l’havia escoltada del seu pare, el general Jason Lycurgus Compson III, l’únic amic de Sutpen al comtat de Yoknapatawpha. Segons la novel.la segueix el seu curs, Quentin i el seu company a Harvard, Shrevlin McCannon, intentaran reconstruir-la junts.
La senyoreta Rosa, el senyor Compson, Quentin i Shreve acuradament munten la història dels Sutpens i elaboren el seu disseny. Llargs flashbacks ens reconten la infantesa de Thomas Sutpen, el seu primer matrimoni a Haití amb Eulalia Bon, la filla d’un plantador amb una taca de sang negra, el naixement del seu fill Charles i la seva arribada a Yoknapatawpha. Faulkner esbossa escenes vívides i dramàtiques, com quan al final del capítol 1, Rosa parla de ”l’estrany show” de Sutpen, on amb el tors nu lluitava contra un dels seus esclaus haitians davant de la mirada horroritzada del seu fill petit Henry i les seves filles Judith i Clytemnestra (Clytie, la filla de Thomas amb una esclava de la seva propietat).
Als capítols 2 i 3, Mr. Compson ens explica en detall la historia de la casa dels Sutpens mentre ell i Quentin seuen al porxo davanter entre la penombra, el fum d’una cigarreta i l’aroma de glicines. L’arribada de Charles Bon, l’arribada de la guerra i com Sutpen es va allistar, la reclusió i el lent suïcidi del seu sogre, la petició d’Ellen al llit de mort de que Rosa cuidés del seus fills,...
Faulkner reté la raó de la diligència de Wash per desenvolupar més la història de Henry, Charles i Judith. Mr. Compson especula amb la possibilitat de que Sutpen ha trobat proves de la relació de Bon amb una dona mulata de Nova Orleans i l’ha utilitzat com a pretext per prohibir el matrimoni de Judith i Bon. Henry refusa acceptar l’explicació i trenca amb el seu pare per amor a Bon. Mr. Compson sembla trobar la seva teoria insuficient per explicar els esdeveniments, però el que ell no sap és que en realitat Bon és fill de Sutpen fruit del seu matrimoni amb una mestissa haitiana al qual havia renunciat. Al tancament del capítol, Faulkner torna al viatge de Wash cap a Jefferson: “Ets la Rosa Coldfield? Doncs val més que vinguis allà baix. En Henry ha matat aquell maleït francès. És més mot que un tall de carn de bou” (111).
La senyoreta Rosa reprèn la història de nou al capítol 5, amb Quentin com oient. Judith dirigeix la construcció del taüt de Bon; un cop enterrat, ella, Rosa i Clytie comencen l’àrdua tasca de restauració de la plantació després de quatre anys de negligència durant la guerra. El capítol, ple de flashbacks, acaba amb la misteriosa revelació de Rosa a Quentin de que alguna cosa està viva a la casa: “Alguna cosa viva. Amagada. Hi ha estat durant quatre anys, ha viscut amagada en aquella casa” (145).
Al capítol 6, Quentin, ja instal.lat a Harvard, es fa càrrec de la història. En una carta amb data 10 de gener de 1910, Mr. Compson informa al seu fill de la mort de Rosa. Aquí Faulkner aprofita per un introduir un nou personatge, el canadenc Shreve, que ens proporciona el despreniment dels fets des del punt de vista d’un estrany. Mentrestant, Judith i Clytie crien al fill de Charles Bon i la seva amant mulata, Charles Etienne St. Valery Bon. Part negre ell mateix, el jove Charles Etienne es casa amb una afroamericana de pura sang amb la que tindrà un fill, Jim Bond, el darrer hereu de Sutpen. Judith cuida a Charles Etienne durant un brot de febre groga del que ella mateixa es contagia i els dos moren a Sutpen’s Hundred el 1884. El capítol termina amb Quentin preparant-se per acompanyar a Rosa a la mansió per tal d’eliminar el que allà pugui estar amagat.
Quentin continua la història al capítol 7, amb interjeccions ocasionals, consultes i resums per part de Shreve. Es tracta de material temprà: els orígens de Sutpens a l’oest de Virgínia, la mudança del seu pare alcohòlic a Tidewaters, l’acomiadament del noi a les portes d’una plantació de Virgínia com si fos un esclau alliberat,... Quentin reconstrueix també l’arribada de Sutpen a Haití, el seu matrimoni amb Eulalia Bon, el seu abandonament quan descobreix el seu vertader color i com el festeig del seu fill Charles a la seva filla Judith seria la venjança perfecta d’aquesta dona abandonada i rebutjada pel color de la seva pell. Sutpen explica la seva fugida d’Eulalia al general Compson: amb la seva sang negra, ella no podia ser part del seu pla, així que la va deixar enrere. El capítol conclou amb l’assassinat de Sutpen i amb la confessió de Quentin a Shreve, retinguda gairebé fins al final, de que la filla de Milly no havia estat mai l’hereu que Sutpen desitjava, a més de ser una dona.
Tot ha acabat per Thomas Sutpen. No aconsegueix entendre que és el que ha sortir malament ni tampoc on ha fallat, encara que ell creu que no es tracta de retribució moral ni tan sols de mala sort, però si d’algun error de càlcul que ha comès en algun punt al llarg del camí. El general Compson diagnostica els problemes de Sutpen com una mena d’innocència davant de la realitat i com la impossibilitat de comptar plenament amb les conseqüències de les seves accions.
El capítol 8 ens mostra l’exploració incessant de Quentin del triangle Henry-Charles-Judith. Charles encara es vol casar amb Judith, encara més, vol que Sutpen el reconegui com a fill. Finalment, Henry sembla preparat per acceptar l’incest, però no el mestissatge. Quentin i Shreve recreen l’última conversa de Henry amb el seu pare en un campament militar de Carolina del Nord a finals de l’hivern de 1865. Shreve s’imagina l’escena del tiroteig a les portes de Sutpen’s Hundred.
Al capítol 9, l’últim i més curt de tota l’obra, Quentin relata el seu viatge nocturn amb la senyoreta Rosa a la mansió de Sutpen’s Hundred.Quentin la segueix escales amunt i s’albira de la “cosa” que viu allà, un Henry espectral, que ha tornat a casa per finalitzar la seva vida. A l’escena final, torna a prendre la carta del seu pare i a llegir sobre la mort de Rosa, de Henry i de Clyte, i sobre la destrucció de la gran casa en flames.

.

Anàlisi estilístic

.

“Absalom, Absalom!” és una obra complexa estructural i tècnicament, a més d’una investigació sobre la elusiva naturalesa de la veritat. Tota la novel.la tracta de la indissoluble confusió entre realitat i ficció, de l’observació i la interpretació que participen en qualsevol assumpte de l’experiència humana. Intensa i exigent, fa una difícil i sovint dolorosa exploració de temes com la culpa, la vergonya i la injustícia racial. I, sobretot, de com el racisme i l’esclavitud corrompen a l’individu i a la seva societat i, de com en última estància condueixen a Sutpen cap a la seva destrucció a l’hora que destrueixen el Vell Sud americà.
Estructuralment, la novel.la està organitzada en una sèrie de moments de reconeixement, veritat i desil.lusió, entre ells la trobada de Sutpen i Henry a la llibreria de Sutpen’s Hundred, l’assassinat de Charles Bon, la proposta de matrimoni a Rosa Coldfield, i el reconeixement de Wash Jones de la traïció de Sutpen amb el posterior assassinat. Faulkner presenta cada moment en una mena de quadre detingut en un punt determinat en el temps i en suspensió mentre està bloquejat en ell. Es va acostant a ell per tot arreu, inspeccionant-lo com si es tractés d’un artefacte.
La majoria dels fets de la història queden establerts al capítol 1. El que resta sempre en dubte i obert a noves interpretacions i conjectures és el significat intern d’aquest tipus d’esdeveniments observables i tota la complexa seqüència de causa i efecte que els vincula entre si. Faulkner deixa per al lector la tasca de resoldre el significat de la història.
L’autor ens presenta fins a quatre diferents i, de vegades conflictives, interpretacions del personatge de Thomas Sutpen. Rosa, l’únic dels narradors que l’ha conegut personalment, el veu com un dimoni, un ogre. La versió de Mr. Compson, que deriva bàsicament de la seu pare, és més equilibrada i assenyada. En el seu fred dormitori a Cambrigde, Quentin i Shreve confronten informació d’ambdós informants per apropar-se a una realitat més “poètica”. Finalment Quentin construeix la seva pròpia versió de la història en col.laboració amb Shreve, una visió de la saga dels Sutpens tràgica i romàntica. El rebuig a la raça negra i als esclaus del jove Sutpen és la clau de la narrativa en aquesta obra. L’escena i tot el que flueix d’ella ens podrien fer pensar en el concepte del Karma “el mal porta a més mal”.
Sutpen es casa en el si d’una família esclavista per així promoure les seves ambicions. Rebutja a la seva primera esposa i l’acte el persegueix a través del seu fill Charles. El seu fill Henry mata a Charles i com a conseqüència també l’acaba perdent a ell. En un esforç per engendrar un hereu, corromp a Milly, l’avi de la qual el destruiex a ell en retribució. Pràcticament tothom que entra en contacte amb Sutpen acaba patint alguna conseqüència nefasta.
Per altra banda, Charles podria ser considerat com el personatge que ha assumit els pecats no només del seu pare, si no també els pecats del Sud esclavista. Quan aquest Sud s’enfronta a una elecció que no pot evitar, opta per destruir-se a si mateix en compte d’admetre la fraternitat amb les altres races. Henry adopta les nocions racials corrosives del seu pare i mata a Bon amb la finalitat d’evitar la unió interracial d’aquest amb la seva mig germana Judith. Es tracta, sens dubte, de la maledicció immemorial del Sud, que escandalitza a Quentin i dóna lloc a la seva negació desesperada que porta la novel.la a la seva fi:
“Per què detestes el Sud? – li pregunta Shreve. - No el detesto pas – digué Quentin ràpidament, tot seguit, immediatament - No el detesto – digué. No el detesto - pensà, panteixant en l’aire fred, en la fosca fèrria de Nova Anglaterra; No. No! No el detesto! No el detesto!” (303)

.

Comparació bíblica

.

A més del racisme i l’esclavitud, el tema més obvi que corre al llarg de “Absalom, Absalom!” és el tema bíblic. De fet, la novel.la segueix tota una història bíblica, la història del rei David i el seu fill Absalom. Faulkner sovint cita l’Antic Testament com un dels seus llibres favorits, això és important perquè explica l’us de la Bíblia i les referències bíbliques a través de les seves obres. En examinar la història bíblica que es discerneix al llarg d’aquesta novel.la, el lector pot obtenir una millor comprensió de l’obra. Faulkner reinterpreta la història bíblica utilizant personatges diferents que representen les qualitats d’ambdós personatges bíblics. Al segon llibre de Samuel, Absalom es presentat com la criatura més bella d’Israel, estimat pel seu pare i per tots aquells que el coneixen. L’Escriptura diu: “En tot Israel no hi havia ningú tan ben plantat com Absalom ni tan admirat: de cap a peus no tenia defecte. Es tallava els cabells al final de cada any, perquè li pesaven massa. La cabellera tallada feia més de dos quilos, segons la unitat de pes reial.” (2 Samuel 14:25-26). 

Absalom i els seus consellers

L’únic defecte d’Absalom és el seu orgull, que de vegades deixa que el domini. Pensa que hauria de tenir dret a posseir el mateix poder que té el seu pare, ja que per alguna cosa ell és el fill del rei. El seu orgull i la seva cerca de poder el conduiran finalment a la mort.
Després que el seu germà Amnon violi a la seva germana Tamar, Absalom es troba tan enfurismat que envia als seus homes perquè el matin. Posteriorment fuig per por a la seva pròpia vida ja que el seu pare plora amargament la mort del seu germà. De totes maneres, David encara l’estimava i desitjava el seu retorn a Jerusalem. Joab coneixia l’anhel de David i va convèncer a una dona perquè es disfressés i demanés al seu fill de tornar. Absalom finalment torna, però encara resta dos anys sense enfrontar-se al seu pare. Amb el temps, però, acudeix al seu pare i l’Escriptura diu que ell li va donar un petó. (2 Samuel 14:33)
Absalom es guanya l’amor de tots aquells que acudeixen a visitar al seu pare postrant-se a la vora del camí abans que arribessin a veure al rei. L’Escriptura diu: “I quan algú anava a prosternar-se al seu davant, ell li allargava la mà, l'aixecava i el besava. Així es comportava Absalom amb tots els israelites que acudien al rei per demanar justícia. I d'aquesta manera Absalom robava el cor dels homes d'Israel.” (2 Samuel 15:5-6)
Absalom té d’alguna manera motius per actuar així, però això no significa que siguin del tot justos. Desitjava el poder del seu pare i deia a tothom que venia a visitar-lo que el rei no tenia temps per a ells. No només aixó, sinó que també els deia: “Tant de bo que em fessin jutge d'aquest país! Tots els qui tinguessin reclamacions o plets podrien acudir a mi i jo els faria justícia.” (2 Samuel 15:4). En interceptar a la gent abans que poguessin veure al seu pare, Absalom tractava de fer-se càrrec de part del poder del rei David, el de veure a la gent i escoltar les seves queixes. Sabia que si guanyava l’amor del seu poble tindria més possibilitats de convertir-se en rei.

Finalment Absalom aconsegueix guanyar-se el cor de tots els homes d’Israel i un funcionari adverteix d’aquest fet a David. David decideix fugir de la seva terra, temorós de que la gent del seu poble es tornés contra ell. Un dels seus homes troba a Absalom penjat en un roure al qual el seu cabell havia quedat atrapat i li comunica a Joab. Aquest s’enfada perquè l’home no ha aprofitat l’ocasió per matar-lo i apunyala el cor d’Absalom amb tres javelines. Després el baixen de l’arbre i el llancen en un gran forat al bosc que cobreixen amb una gran pila de roques. Fins i tot després del que Absalom ha fet amb ell i d’intentar usurpar el seu poder, David encara estima al seu fill. Quan s’assabenta de la seva mort, crida “Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!” (2 Samuel 19:1). Finalment el rei David torna a Jerusalem i recupera el seu lloc legítim al tro.
Alguns crítics accepten la intertextualitat bíblica en l’obra de Faulkner i d’altres, en canvi, no creuen que hi hagi cap referència explícita que no sigui el propi títol. No obstant això, les implicacions de les referències a Absalom i David són bastant evidents. Faulkner utilitza personatges amb característiques d’Absalom i de David en diferents moments al llarg de la novel.la i, fins i tot utilitza caràcters que són totalment oposats a ells. Però sobretot, fa servir la història bíblica com a font d’inspiració per als personatges i per al traçat de “Absalom, Absalom!”.
Un dels principals personatges de l’obra que compateix i contrasta qualitats d’Absalom és sens dubte Charles Bon. Les descripcions d’aquest que fa Faulkner deixen veure al lector que Thomas Sutpen mai havia vist al seu fill tan bell ni l’havia estimat de la manera que el rei David estimava a Absalom. Des de la tercera menció del seu nom, el lector pot escoltar el ressentiment de Bon en la veu del narrador, ell el presenta com: “l’amic d’en Henry que no sols era uns quants anys més gran que en Henry sinó també, de fet, una mica massa gran per a ser a la universitat i certament una mica fora de lloc en aquella on estudiava a tres-centes milles d’aquella ciutat mundanal, quasi estrangera, que era la seva llar. Aparentment ric i que tenia de fons la figura ombrívola d’un tutor legal en lloc de pares – un personatge que en el remot Mississipi de l’època devia aparèixer com un fènix, sense infantesa, no nascut de dona i impermeable en el temps, i que es volatilitzava sense deixar ossos ni pols enlloc.” (66)
Les descripcions de Bon predisposen a que no agradi al lector, malgrat el que pugui succeir a la resta de la novel.la. No obstant això, Bon resulta ser un personatge molt adorable i encantador per a tots. Ningú està més encantat amb el carismàtic Bon que el seu mig germà Henry, Bon és tot el que Henry no és. El fet de que Henry sigui tan fàcil de portar i de convèncer per les qualitats carismàtiques de Bon es pot comparar d’alguna manera al poble d’Israel en la història del rei David i Absalom. Ja que fins que algú va no assenyalar que el feia estava malament i els seus problemes van ser portats a la superfície, tothom l’estimava.
En una de les seves cartes a Quentin Compson, Rosa Coldfield parla sobre un sopar amb Sutpen en el que aquest no va esmentar ni una sola vegada a Charles Bon tot i que la seva filla s’havia compromès amb ell. El clar menyspreu per al seu fill queda reflectit en les descripcions que Faulkner fa de Bon. Bon es revela contra Sutpen, però a diferència d’Absalom, que ho fa per la manca de poder, Bon ho fa per ser reconegut com a fill. El cabell que atrapa a Absalom i el condueix a la mort es pot posar en paral.lel amb la sang negra de Bon. Tot i que ell no pot fer res en contra d’això, està destinat a enfrontar les conseqüències de tenir sang negra corrent per les seves venes. De fet, la qüestió de la sang negra de Charles Bon dóna unitat a la novel.la i estableix la naturalesa tràgica de la mateixa.
Malgrat totes les altres similituds o diferències entre els personatges de “Absalom, Absalom!” i la història del rei David i Absalom, el lector no pot passar pel alt la semblança més òbvia, la relació entre els germans. Igual que Absalom, Henry mata al seu germà, l’única diferència és el raonament que hi ha darrera. Els dos homes ho fan a causa de la seva germana, el que demostra la importància de les relacions familiars dins de les històries. Mentre que Absalom mata a Amnon per la ira que li causa la violació de la seva germana, Henry mata a Bon no tant pel possible incest sinó com pel fet de la seva sang negra que produiria una barreja racial incomprensible per a ell. Henry també fuig com Absalom, però en el seu cas ho fa quan s’assabenta que el seu pare no accepta a Bon com mariAbrahamt de la seva germana. Aquesta reacció de marxar amb el suposat traïdor també podria ludir a una relació sexual o si més no de desig entre Bon i Henry, de la mateix manera que el text bíblic ho fa amb Absalom i Tamar.
Igual que el seu fill Henry, Thomas s’assembla a Absalom en molts aspectes. És molt orgullós i sent que hauria de tenir més poder que qualsevol altre. Des de la seva arribada pretén establir un imperi començant per la plantació de cent acres i casant-se amb una esposa respectable per que els altres el puguin veure com algú respectable. Avergonyit pel seu fill Charles, intenta convèncer a Rosa per què li doni un altre fill il.legítim que pugui ser el seu hereu i portar el seu nom. El seu orgull i les seves accions el porten a la mort com a Absalom.
El títol de la novel.la manté la més clara i evident referència amb la història bíblica de David i Absalom, es fa ressò del lament de David “Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom!” (2 Samuel 19:1) quan Absalom és assassinat durant la revolta contra el seu pare. Faulkner torna a explicar aquesta història afegint uns quants girs. No obstant això, a l’obra trobem nombroses implicacions bíbliques que constaten els coneixements bíblics de l’autor, per exemple, Sutpen es podria comparar amb Abraham, com també podríem comparar la novel.la en el seu conjunt amb el llibre del Càntic dels Càntics. Aquest llibre bíblic absorbeix i no només s’apropia de la mateixes lusions bíbliques que “Absalom, Absalom!”, si no que a més dóna veu als personatges negres per als que Faulkner proporciona només murmuris o crits, i estableix una reverència als avantpassat i a la vegada una reverència a la història.
A més, moltes de les altres obres de Faulkner també utilitzen referències bíbliques per tal d’explicar la història. Sembla ser que l’autor gaudia amb aquest tipus d’històries i les Escriptures van ser en moltes ocasions la seva font d’inspiració principal. Malgrat la seva extensa producció literària, molts crítics i lectors d’avui consideren “Absalom, Absalom!” com el seu millor i més significatiu treball, i la novel.la més important del segle XX. Del que no hi ha dubte és que l’obra va causar un gran impacte i ho continuarà fent en tots aquells que s’aventurin a llegir-la.

- Christina Barragán

Universitat de Barcelona

El tiempo entre costuras

Durante la lectura de la novela El tiempo entre costuras de María Dueñas me llamaron la atención sobre todos los demás dos personajes reales y históricos que aparecen en ella: Juan Luís Beigbeder y su amante Rosalinda Fox. Del militar y político Beigbeder existen varias biografías en las que se destaca sobretodo su paso por Marruecos como Delegado de Asuntos Indígenas (el nombre lo dice todo) y posteriormente su nombramiento como Alto Comisaria de España en Marruecos y como Ministro de Asuntos Exteriores del gobierno de Franco hasta que su puesto fue usurpado por el cuñadísmo Ramón Serrano Súñer. Pero quizás lo que menos se suele nombrar de él fue su pasión por el mundo que conoció des de que fue destinado en el Norte de África, su conocimiento del árabe clásico y dialectal y su profundo respeto por el Islam. 

Pero sin duda la identidad que atrae la atención del lector es la de Rosalinda, la cual después de pasado el tiempo aún sigue envuelta en un halo de misterio. Rosalinda Powell Fox nunca pudo imaginar que llegaría a vieja. A muy vieja, exactamente a los 96 años con los que murió, hace tres, en Guadarranque (Cádiz). Falleció en una casa que estuvo en un paraje idílico, cuando ella compró los terrenos, y acabó rodeada de chimeneas industriales, cuando Franco decidió instalar cerca un polo químico.

El dictador, seguramente sin saberlo, fastidiaba así por segunda vez a esta inglesa menuda que llegó un día al norte de África enferma de tuberculosis bovina; una mujer distinguida que había estado seis meses atada a una cama para curarse sin éxito; alguien por la que ningún médico hubiera apostado. Ni ella misma. Se ignora si era modesta o no, pero en el libro en el que contó parte de sus aventuras, La hierba y el asfalto, decía que Churchill le agradeció sus labores a favor del Reino Unido en la Segunda Guerra Mundial.

La primera vez que Franco hizo daño a esta inglesa -espía, amante y aventurera, que se crió y casó en Calcuta fue en 1940- fue cuando cesó de manera fulminante y traicionera a su amante, Juan Luis Beigbeder, anterior alto comisionado en África, anglófilo por Rosalinda, extravagante, mujeriego, políglota, cultísimo y contrario, gracias en parte a la persuasión de su amante, a que España prestara ningún tipo de apoyo a Alemania e Italia en la Segunda Guerra Mundial. Justo lo contrario que opinaba el rubio y apuesto Serrano Suñer, su sucesor en la cartera de Exteriores, casado con una hermana de Carmen Polo, Zita.

Beigbeder (izq) junto Súñer (der)

A Beigbeder, su aventura con la inglesa le costó un exilio en Ronda. A Serrano Suñer, poco tiempo después, su lío con otra aristócrata, pero española, la Marquesa de Llanzol, le costaría la salida de los círculos de poder del Régimen. El cuñadísimo vivió mucho más. Beigbeder murió a los pocos años, con la casa de Guadarranque ya construida: mirando a Tánger y con parte del artesonado de su morada de Tetuán. Por entonces, trabajaba en una inmobiliaria en Madrid, mientras Rosalinda arreglaba papeles y cuentas corrientes en Inglaterra.

La historia de Rosalinda tiene pocas fuentes. El periodista especialista en el Magreb Domingo del Pino escribió un amplio artículo en la revista Afkar sobre su condición de aristócrata intrépida, conductora de un pequeño Austin rojo camino de las fronteras del norte de África como posible espía al servicio de Su Majestad británica. Fue ese escrito el que llamó la atención de María Dueñas, que vio allí material para su exitosa primera novela, El tiempo entre costuras. En ella se inventa a una protagonista, Sira, a la que Rosalinda convertirá en una espía con un taller de alta costura en Madrid como tapadera. Sira acude a Embassy a la hora del aperitivo para transmitir sus mensajes a Alan Hillgarth, jefe de los servicios secretos ingleses en la capital durante aquella época postbélica en España y prebélica en el mundo.

Parte de la familia de María Dueñas vivió en Tetuán, así que no le fue difícil recrear el ambiente del muchas veces olvidado Marruecos español. En las páginas de la novela no podían faltar los años más apasionantes de Tánger, aquellos años de la Segunda Guerra Mundial en los que espías, millonarios, bellezas cosmopolitas y un tanto disolutas, refugiados judíos, se daban cita en la barra del hotel Minzah, donde Dean preparaba los cócteles. Un ambiente en el que claramente se inspiró Casablanca, la película que se tenía que haber llamado Tánger.

Rosalinda Fox

Cuando Rosalinda Powell Fox murió, hace apenas tres años, en Guadarranque, poca gente sabía que aquella viejecita frágil y nonagenaria pudiera haber tenido influencia en la política europea en los años previos al estallido de la Segunda Guerra Mundial. Aquella anciana de ojos azules, que, según la última señora que la cuidó, era «muy distinguida y elegante» más que un bellezón, enamoró en el 38 a Juan Luis Beigbeder.

Myra es una irlandesa que ahora vive en San Roque y una de las últimas amigas de Rosalinda. Le solía llevar una barra de labios de Chanel porque la inglesa fue presumida hasta el final y todo un carácter, según cuenta la señora que la cuidó los últimos años. En aquella casa queda una inmensa estantería con todo tipo de libros, «de Shakespeare, a best sellers, de flores, de historia, parece difícil leerse eso en una vida», dice Nicolás, el hijo de los guardeses.

Luis Cuervo fue también amigo tardío de Rosalinda. Este diplomático afincado en la zona de Sotogrande fue compañero de bridge de la inglesa y le prologó El césped y el asfalto, una recopilación de recuerdos que publicó para sus amigos en una pequeña editora local, disponible ahora en Internet por más de 100 euros el ejemplar. «Le dije que tenía que escribir algo más serio, que aquello era un poco sentimental», cuenta Cuervo.

Y es que Rosalinda Fox fue de esas personas que tuvo la suerte de vivir en los sitios más apasionantes de cada momento. Estuvo en los juegos olímpicos de Alemania antes de la Guerra y allí conoció al general Sanjurjo, con el que volvió a coincidir en Portugal, país al que se marchó Rosalinda desde Inglaterra buscando buen tiempo y una colonia inglesa.

Cuando Estoril se puso demasiado caro, llegó a Tánger y allí fue donde, en 1938, se consumó el romance con Beigbeder, mucho mayor que ella, feúcho y apasionado del Magreb. En su libro, nunca dice que fue espía pero basta con leer entrelíneas. Puede ser que se acercara al militar franquista por mero interés pero aquello se convirtió en una apasionada historia de amor.

María Dueñas

A pesar del horror de chimeneas industriales, nunca quiso dejar aquella casa de Guadarranque que le pidió construir Beigbeder con vistas a Tánger. En casa de Rosalinda, en Guadarranque, hay papeles y fotos para reconstruir una de esas biografías apasionantes de entreguerras. José Mario Armero, ex director de Europa Press y muñidor de la transición, ya fallecido, tiene una biografía inconclusa de Beigbeder, un personaje fascinante del primer franquismo que acabó urdiendo planes contra el Régimen desde EEUU. Se sabe que estuvo invitado por los Windsor en las Bahamas y que quiso instaurar un gobierno provisional monárquico en Tánger. Allí donde daban las vistas de su casa de Guadarranque.

Para más información sobre la novela y situar sus ambientes y personajes se puede visitar el blog de la autora:

.-

eltiempoentrecosturas.blogspot.com

La invención del pueblo judío

- by Harris Clark

.

El mito fundamental del sionismo es el regreso del pueblo judío a su tierra. Según dicho mito, El pueblo soberano fue conquistado y exiliado a lo largo y ancho del orbe pero se mantuvo marginal y unido, inspirado por la memoria de su antigua soberanía. A finales del siglo XIX, el pueblo judío inició su retorno, que culminó en la dramática creación del Estado de Israel en 1948, dando cumplimiento al anhelo de dos milenios. El historiador de la Universidad de Tel Aviv Shlomo Sand, en su notable libro La invención del pueblo judío, explora el trabajo académico pasado y presente para refutar la historiografía sionista subrayando su carácter mitológico, y nos cuenta en cambio la historia de una minoría religiosa y de su credo oscilante entre el proselitismo y la conversión, sujeta a las mismas fuerzas sociales que afectan a cualquier otra minoría religiosa.

"Los judíos Saben a ciencia cierta que una nación judía ha existido desde que Moisés recibió las tablas de la ley en el monte Sinaí, y que son sus descendientes directos y exclusivos (con excepción de las diez tribus, que todavía no se han encontrado). Están convencidos de que esta nación "salió" de Egipto, conquistó la "Tierra de Israel" (...) También están convencidos de que esta nación fue exiliada, no una vez sino dos, después de su periodo de gloria —tras la caída del primer templo en el siglo VI a.C., y de nuevo tras la caída del Segundo Templo, en el año 70 d.C. (…) "Creen que ese pueblo —su "nación", que debe ser la más antigua— vagó en el exilio durante casi dos mil años y, sin embargo, a pesar de esta prolongada estancia entre los gentiles logró evitar la integración o asimilación en el seno de éstos (...)

"Entonces —sostienen—, a finales del siglo XIX una circunstancias excepcionales se combinaron para despertar al viejo pueblo de su largo letargo y prepararlo para el rejuvenecimiento y para el retorno a su antigua patria. Y, de ese modo, la nación comenzó a regresar con alborozo (…)

"(...) Cierto, algunas personas a las que nadie había invitado se habían instalado en esta tierra, pero dado que "durante toda su Diáspora el pueblo se mantuvo fiel a ella" por espacio de dos milenios, la tierra de Israel pertenecía sólo al pueblo judío y no a ese puñado de gentes sin historia que simplemente se habían tropezado con ella. Por lo tanto, las guerras libradas por la nación errante para conquistar el país estaban justificadas, la violenta resistencia de la población local fue criminal, y solo merced a la (muy bíblica) misericordia de los judíos les fue permitido a esos extranjeros permanecer y vivir en el seno y al lado de la nación que había regresado a su idioma bíblico y a su tierra maravillosa".

Sand subraya la finalidad reaccionaria a la que sirve el mito.

"Dominado por el particular concepto de nacionalidad propio del sionismo, sesenta años después de su creación el Estado de Israel todavía se niega a verse a sí mismo como una República al servicio de sus ciudadanos (...) La excusa para esta grave violación de uno de los principios de la democracia moderna, y para la preservación de una etnocracia desbocada manifiestamente discriminatoria contra algunos de sus ciudadanos, se basa en el mito activo de una nación eterna que en última instancia debe congregarse en su tierra ancestral".

La ausencia de pruebas de expulsión, y la preeminencia —socavadora del mito— de la conversión y el proselitismo en la historia de la comunidad judía, demuestran que los judíos y el judaísmo eran iguales a cualquier otra minoría religiosa y a su credo. Los babilonios, efectivamente, deportaron a la élite judía cuando conquistaron el reino de Judá en el siglo VI a.C., pero ni babilonios ni asirios deportaron a poblaciones enteras. El templo fue reconstruido y Jerusalén devastada por los romanos cuando éstos aplastaron la revuelta zelote en el año 70 d.C., pero "en ningún lugar de la abundante documentación romana se halla mención alguna sobre ninguna deportación de la población de Judea". Tampoco la revuelta de Bar Kochba terminó en expulsión. "Es probable que se llevaran a los combatientes cautivos, y otros seguramente huyeron (...) pero las masas de Judea no fueron exiliadas en el año 135 d.C."

Los historiadores nacionalistas (Heinrich Graetz a mediados del siglo XIX, Simon Dubnow a finales del XIX y principios del XX, Salo Baron a mediados del siglo XX) no vincularon los conceptos de exilio y destrucción. Graetz y Dubnow se hicieron eco del dramático relato de Flavio Josefo sobre la destrucción de Jerusalén; Baron fue más académico, pero buscó sobre todo "evitar una conexión entre el fin de Judea como entidad política y la desaparición de la ‘nación étnica’ judía, que ‘nunca encajaba completamente en los patrones generales de las divisiones nacionales’. Así pues, los judíos son un pueblo con un pasado extraordinario diferente de cualquier otro pueblo". Los historiadores sionistas (Yitzhak Baer y Ben-Zion Dinur, de la Universidad Hebrea, mediados del siglo XX) no abonaron la tesis de la expulsión en el año 70, pero la trasladaron a una fecha posterior a la conquista árabe del siglo VII d.C., tal como veremos más adelante.

El rápido crecimiento de la población judía en todo el Mediterráneo oriental antes del año 70 d.C. plantea otro problema para los historiadores nacionalistas. Para explicar ese crecimiento, La perspectiva sionista establece una lista de posibles causas que, en orden decreciente de importancia, comprende las deportaciones, las emigraciones para huir de la penuria, la emigración voluntaria, y, por último, un movimiento de proselitismo y de conversión que culminó en el siglo I d.C. Sand afirma que el último factor fue con mucho el más importante, a pesar de la visión convencional según la cual el judaísmo sería una religión no proselitista y aislante. En una disertación heterodoxa impartida en la Universidad Hebrea en 1965, Uriel Rapaport afirmó categóricamente: "Habida cuenta de su gran escala, la expansión del judaísmo en el mundo antiguo no puede explicarse por el crecimiento natural de la población judía, por la migración de judíos desde su patria, o por ninguna otra explicación que no incluya la adhesión de extranjeros al seno de la comunidad religiosa judía". “Rapaport se unió a una tradición historiográfica (no judía) que incluía a los grandes eruditos de la historia antigua", los cuales “afirmaban, para usar las palabras fuertes de Theodor Mommsen, que ‘el judaísmo antiguo no era en absoluto exclusivo; al contrario, era tan proclive a propagarse como el cristianismo y el Islam lo serían en el futuro’”. La tesis "fue bien recibida en la Universidad Hebrea" en 1965, "antes de la guerra de 1967, antes del endurecimiento del etnocentrismo en Israel, y más tarde en las comunidades judías del mundo occidental".

La expansión mediante la conversión fue la práctica principal de la dinastía de los Asmoneos, fundada en 165 a.C. La historiografía sionista "presentó al judaísmo como opuesto al helenismo y describió la helenización de las élites urbanas como una traición". Sin embargo, "lo que los Macabeos expulsaron de Judea no fue el helenismo sino el politeísmo. Los asmoneos y sus estructuras de poder eran irreductiblemente monoteístas y típicamente helenísticas". "El helenismo inyectó al judaísmo el elemento vital del universalismo antitribal, que a su vez reforzó el apetito de los gobernantes por propagar su religión (...) Los asmoneos no se proclamaban descendientes de la Casa de David y no veían ninguna razón para emular la historia de Josué, el mitológico conquistador de Canaán”. Los asmoneos conquistaron Palestina central y meridional, convirtieron a sus habitantes por la fuerza y más tarde hicieron lo mismo en Galilea. A principios del siglo III a.C. se inició en Alejandría una traducción griega de la Biblia: el judaísmo se estaba "convirtiendo en una religión multilingüe”. "No es exagerado afirmar que, de no haberse producido la simbiosis entre judaísmo y helenismo, que fue lo que más que ningún otro factor transformó al judaísmo en una religión dinámica y de propagación durante más de trescientos años, el número de judíos en el mundo de hoy sería aproximadamente el mismo que el número de samaritanos." "La Mishna, el Talmud y numerosos comentarios rebosan de declaraciones y debates destinados a convencer al público judío de que acepte a los prosélitos y los trate como a iguales.” Parte de la competencia del cristianismo con el judaísmo en el siglo I d.C. surgió de la "mitología sobre la idea de que los judíos habían sido exiliados como castigo por haber rechazado y crucificado a Jesús", que data de los escritos de Justino el Mártir en el siglo II y que reprodujeron otros escritores cristianos.

Cuando el cristianismo se convirtió en la religión del Estado bizantino bajo Constantino I, "el estatuto jurídico de los judíos no se alteró drásticamente”, pero los edictos represivos contribuyeron al declive del judaísmo. Además, "los creyentes judíos comenzaron a adoptar la noción de exilio como castigo divino". "El concepto de exilio llegó a moldear las definiciones del judaísmo rabínico con respecto al creciente poder del cristianismo." El “futuro que habría de abolir el exilio era totalmente mesiánico y quedaba por completo fuera del poder de los judíos humillados”. La población judía comenzó a disminuir cuando las ganancias por proselitismo se convirtieron en pérdidas por conversión al cristianismo.

Para los historiadores sionistas, todavía "era necesario disponer de un exilio forzado, de lo contrario sería imposible comprender la historia ‘orgánica’ del pueblo judío ‘errante’ (...) El comienzo del ‘exilio-sin-expulsión’ (...) comenzó sólo con la conquista árabe. Esto ayudó "a reducir al mínimo el tiempo de exilio para maximizar la reclamación nacional de propiedad sobre el país”. "Según Dinur, el país cambió de manos debido exclusivamente a ‘la incesante penetración en el país de gentes del desierto, a su fusión con sus exóticos elementos (sirio-arameos), a la adopción de la agricultura por parte de los nuevos conquistadores y a su apropiación de tierras judías’”. Sin embargo, “Dinur exhibe una “embarazosa falta de fuentes documentales en su empeño por fundamentar su tesis” acerca de una expulsión de los judíos a instancias de los musulmanes. La drástica disminución de la población judía "tras la conquista musulmana del siglo VII (...) no se debió a que los judíos fueran expulsados del país, un hecho sobre el que no existe la más mínima evidencia en las fuentes históricas".

La confiscación de tierras fue mínima debido a que el ejército conquistador era relativamente pequeño y tras su victoria partió rumbo a nuevas campañas. Además, los conquistadores tenían una "actitud bastante liberal hacia las religiones de los pueblos derrotados, siempre que fueran monoteístas, por supuesto". A cristianos y judíos solo les exigían el pago de un impuesto de capitación. A falta de otras pruebas, "es razonable suponer que en Palestina / Tierra de Israel se inició un lento y moderado proceso de conversión al Islam que supuso la desaparición de la mayoría judía en el país".

Sobrepasado por los flancos en el Mediterráneo, el judaísmo se expandió en los márgenes del cristianismo. La poderosa tribu y reino de Himyar, que de hecho gobernaba Yemen, se convirtió al judaísmo en el año 378, y una dinastía judía gobernó hasta el primer cuarto del siglo VI d.C. Es probable que los himyaritas fueran el origen de la tribu de los judíos falasas etíopes. En 525 el reino Himyar fue conquistado por el reino cristiano de Aksum, situado al otro lado del Mar Rojo, en la Etiopía moderna. En 570 la zona fue conquistada por los persas, que paralizaron su cristianización, pero el país no se convirtió al zoroastrismo. Cuando los ejércitos islámicos llegaron en el año 629 se encontraron con una población cristiana y judía, y "el profeta les advirtió en una carta que no obligaran a la población local a convertirse al Islam".

Los judíos Himyaritas fueron la base histórica de los judíos yemeníes. Baron escribió "varias páginas acerca de ‘los antepasados de la judería del Yemen’, y trató de varias maneras de justificar el duro trato que aquellos judíos yemeníes dispensaron a los cristianos", por ejemplo en el caso del rey Dhu Nuwas, que masacró a 20.000 personas por rechazar la conversión. Esta masacre fue objeto de debate en un programa de la BBC sobre los himyaritas y provocó las protestas de la Junta de Delegados de la judería británica, cuyo portavoz descalificó a Dhu Nuwas tachándolo de "renegado converso". "De todos es sabido que el judaísmo no es una religión proselitista" sostuvo el portavoz de la Junta de Delegados. La BBC recibió el apoyo de historiadores israelíes, uno de los cuales afirmó: "Él el rey Dhu Nuwas masacró efectivamente a muchos cristianos. El volumen de conocimientos sobre ese asunto es cada vez mayor. La tribu se convirtió a finales del siglo IV, y en aquellos días el judaísmo se consideraba misionero. Es un asunto sensible desde un punto judío ¡sionista!”. Los himyaritas desaparecieron de la historiografía sionista.

"La monumental compilación de Dinur titulada Israel en el exilio se abre en el siglo VII d.C. con ’el pueblo judío camino al destierro’, de manera que el anterior reino judío al sur de Arabia desaparece. Algunos académicos israelíes cuestionaron el carácter judío de los himyaritas, que probablemente no eran enteramente rabínicos, mientras que otros estudiosos simplemente pasaron por alto este problemático capítulo de la historia. Los libros de texto publicados en Israel tras la década de 1950 no mencionaban el reino meridional proselitizado".

Haim Zeev Hirschberg, académico israelí especializado en los judíos árabes, afirmó que ’los judíos que llegaron de la Tierra de Israel (...) eran el alma viva de la comunidad judía del Yemen (...) decidían sobre todos los asuntos". Sand sostiene que "Hirschberg no tenía la menor prueba sobre el número, caso de haber alguno, de “judíos de nacimiento" existentes en las diferentes clases de la sociedad Himyarita, ni sobre el origen de los que abrazaron la fe judía. Pero en Hirschberg el imperativo etnocéntrico era más fuerte que su formación histórica, y le exigía concluir su trabajo con la ’llamada de la sangre’". Los historiadores yemeníes, en cambio, “insisten en que los judíos del Yemen son ‘una parte inseparable del pueblo yemenita. Estas gentes se convirtieron y adoptaron la religión judía en su patria, que por aquel entonces practicaba la tolerancia religiosa’".

El norte de África constituyó otro exitoso capítulo de proselitismo judío, probablemente a partir de los sobrevivientes fenicios del saqueo romano de Cartago. Existen pruebas arqueológicas y epigráficas sustanciales que dan fe de la existencia de vida religiosa judía. Los años 115-17 fueron testigo de una "revuelta mesiánica anti-pagana a gran escala" dirigida por un rey judeo-helenístico. Los emperadores romanos Severos de los siglos II y III eran oriundos del norte de África y practicaban una política filo-semita. Los escritores cristianos norteafricanos Tertuliano y Agustín reconocieron la fuerza del judaísmo.

Una reina bereber judía llamada Dihya al-Kahina agrupó a las tribus del este de Argelia y derrotó al general omeya Hassan ibn al-Numan en 689. Cinco años más tarde, las tropas de éste la mataron en el campo de batalla y sus hijos se convirtieron al Islam, uniéndose a los conquistadores. En el siglo XIV Ibn Khaldun escribió sobre el reinado de Dihya al-Kahina y describió a las tribus bereberes judías que habitaban el territorio comprendido entre la moderna Trípoli y Fez, en Marruecos.

"Estas áreas tribales coinciden aproximadamente con los lugares donde las comunidades judías persistieron hasta los tiempos modernos". En el relato de Sand, Hirschberg excluyó esta historia, y con ella a la reina bereber, así como las pruebas de la ascendencia bereber judía. "Su esfuerzo constante por demostrar que los judíos eran una nación étnica arrancada de su antigua patria (...) satisfacía el imperativo de la historiografía sionista dominante (...) que constituía la "fuente científica" de los "libros de texto estándar de historia del sistema educativo israelí".

Descartada esa historia, aún queda un "gran enigma en los textos de historia de Israel (...) la existencia en Hispania de una comunidad judía tan numerosa". La evidencia lingüística sugiere que ’los judíos sefarditas son mayoritariamente descendientes de árabes, bereberes y europeos convertidos al judaísmo". Además, "el hebreo y el arameo hicieron su aparición en los textos judíos europeos sólo en el siglo X d.C. y no fueron producto de una evolución lingüística autóctona previa. Eso significa que los exiliados o emigrados de Judea no se establecieron en Hispania en el siglo I ni introdujeron su lengua original”. Los judíos ibéricos dieron la bienvenida a sus conquistadores musulmanes por lo que suponían de respiro respecto al cristianismo visigodo, y la afluencia bereber, junto con un mayor proselitismo, incrementó la población judía hasta que la conversión al Islam se impuso. Ésta se vio contrarrestada sustancialmente por la inmigración "de judíos procedentes de todo el sur de Europa y en mayor número aún del norte de África", motivada por la "admirable simbiosis entre judaísmo y arabismo tolerante en el reino de Al-Andalus y en los principados que lo sucedieron".

Los prosélitos Himyaritas y bereberes palidecen ante los jázaros, que gobernaron desde el siglo IV a lo largo del Volga y al este de Ucrania en la península de Crimea y en la Georgia moderna. La Ruta de la Seda y el Don y el Volga dieron al reino un comercio rico y floreciente, así como los medios para mantener un poderoso ejército. Aunque el “lenguaje jázaro consistía en dialectos huno-búlgáricos más otros dialectos de la familia turca", “no hay duda (...) de que la lengua sagrada de los jázaros y su lengua de comunicación escrita era el hebreo”. Los jázaros se convirtieron gradualmente al judaísmo entre mediados del siglo VIII y mediados del siglo IX, y lo hicieron por la misma razón "que explica la conversión de Himyar (...) a saber, el deseo de seguir siendo independientes frente a poderosos imperios expansivos (...) Si los jázaros hubieran abrazado el Islam (...) se habrían convertido en súbditos del califa. Si hubieran permanecido paganos, los musulmanes los habrían marcado para la aniquilación (...) El cristianismo, por supuesto, los habría convertido en tributarios del Imperio Oriental”. La conversión al judaísmo se inició con la élite, y con el tiempo abarcó a la mayor parte de la población. El judaísmo jázaro era sustancialmente rabínico, aunque también es posible que floreciera el judaísmo Kairate, una secta similar al protestantismo que considera a la Biblia hebrea como la única autoridad.

A semejanza de Al-Andalus, "el poder jázaro protegió a judíos, musulmanes, cristianos y paganos". A finales del siglo X y principios del XI, Kiev, hasta entonces territorio vasallo del poder jázaro, se alió con Bizancio y derrotó el reino jázaro. El judaísmo pervivió en las ciudades, las estepas y las montañas para ser barrido por la conquista mongol del siglo XIII, exceptuando algunos vestigios que pervivieron en las montañas. El imperio jázaro estaba demasiado bien atestiguado “por fuentes árabes, persas, bizantinas, rusas, armenias, hebreas, e incluso por fuentes chinas" como para ser ignorado, pero Graetz, Dubnow, Baron y Dinur lo rechazaron por considerarlo un fenómeno pasajero, un rompecabezas, o el resultado de una migración masiva de la "Tierra de Israel". El único estudio israelí de los jázaros, realizado por Abraham Polak y publicado por última vez en 1951, aseguraba a sus lectores que ’una gran comunidad judía creció allí, de la cual los jázaros prosélitos eran sólo una parte’". Sand sugiere que en los años 1950 y 1960 "los mercaderes israelíes de memoria" temían "por la legitimidad del proyecto sionista en caso de que se llegara a saber de forma amplia que las masas judías de colonos que se estaban asentando en Palestina no eran descendientes directos de los ‘Hijos de Israel’". "La conquista de la ‘Ciudad de David’ en 1967 debía ser obra de los descendientes directos de la Casa de David y no, Dios nos libre, de descendientes de los curtidos jinetes de las estepas del Volga y del Don, de los desiertos del sur de Arabia o de la costa del norte de África."

Sand también tiene en cuenta el argumento popularizado por Arthur Koestler en La treceava tribu según el cual la migración de los jázaros habría sido el origen de los judíos de Europa oriental, en contra de la opinión sionista estándar según la cual esos judíos emigraron de Alemania occidental (vía Roma y la "Tierra de Israel"). "Jazaria se derrumbó poco antes de la llegada de los judíos a Europa del Este, y es difícil no relacionar ambos sucesos". Desde principios del siglo XIX los jázaros fueron estudiados a fondo por acreditados estudiosos rusos, polacos y soviéticos, tanto judíos como gentiles, y fueron comúnmente considerados como el origen de los judíos de Europa del Este. Polak, y después de él Baron y Dinur reconocieron a los jázaros como el origen de los judíos orientales, aunque todos ellos fustigaron los orígenes proselitizados de los jázaros.

Quizás la fuente más persuasiva citada por Sand sobre los orígenes proselitizados de los judíos ashkenazis sea el lingüista de la Universidad de Tel Aviv Paul Wexler, autor de Los judíos ashkenazis: un pueblo eslavo-turco en busca de una identidad judía (y autor asimismo de Los orígenes no judíos de la judíos sefarditas). Wexler afirma que "el lenguaje conocido como yiddish (...) se desarrolló en el siglo IX en tierras bilingües germano-eslavas como una forma judaizada del sorabo". El sorabo es un idioma eslavo hablado hoy por unas 50.000 personas en Brandenburgo, al sureste de Alemania. "El yiddish no es una ‘forma de alemán’”. Las "pequeñas comunidades judías en los territorios monolingües del oeste de Alemania" no pueden haber sido el origen de los millones de judíos de la Europea oriental. "El judeo-sorabo sufrió una ’relexification" (...) a partir de los siglos IX y X y, como más tarde, a principios del siglo XIII". "El resultado fue (...) el injerto de vocabulario del alto alemán oriental (...) a la sintaxis, fonología, fonotaxis y, en cierta medida, morfología del judeo-sorabo. Así, a pesar de su ‘aire alemán’, el yiddish sigue siendo un idioma eslavo occidental". El hebreo moderno es también una lengua eslava, no un "renacimiento" del antiguo hebreo semita, algo "imposible (...) porque no existen hablantes nativos que puedan proporcionar una norma nativa". "El hebreo moderno simplemente incorpora la sintaxis y el sistema fonético de la lengua yiddish oriental hablada por los primeros planificadores modernos del idioma hebreo en la Palestina Otomana, mientras que su léxico (...) fue sistemáticamente sustituido por vocabulario hebreo tomado de la Biblia y de la Mishná".

Wexler argumenta a partir de la evidencias lingüísticas y de otro tipo "que los judíos ashkenazis han debido de consistir en una mezcla de griegos, romaníes balcánicos, eslavos balcánicos, germano-eslavos y turcos (jázaros, avares) convertidos al judaísmo y sus descendientes, junto con una exigua minoría de judíos étnicos, éstos últimos con toda probabilidad oriundos de otras partes de Europa más que de la propia Palestina”. Por razones lingüísticas, Wexler rechaza la hipótesis de la migración masiva de jázaros, argumentando que hubo más conversión sobre el terreno que migración. "Por lo tanto, el judaísmo contemporáneo se define mejor no como la continuación del judaísmo que sirvió como antecedente del cristianismo y del Islam, sino como una nueva variante judaizada del paganismo europeo (principalmente eslavo) y del cristianismo (...) la mayoría de las características del antiguo judaísmo palestino y del hebreo semita que se hallan en el ‘judaísmo’ ashkenazi y en el ‘hebreo’ ashkenazi medieval/israelí moderno fueron préstamos posteriores y no herencia original subrayado en el original". Esta tesis ha sido oscurecida por el chovinismo filo-alemán y anti-eslávico de estudiosos de ascendencia ashkenazi, tanto judíos como gentiles, debido a sus anteojeras disciplinarias y también a la inercia.

Sand estudia también el racismo sionista, desde el proto-sionista Moses Hess, que "necesitaba una buena dosis de teoría racial para elaborar su ensoñación del pueblo judío", hasta las ideas del padrino de los kibutz Arthur Ruppin "sobre la lucha darwinista de la ‘raza judía’”, incluyendo consultas con "expertos" de la Alemania nazi, hasta el discreto intento de los genetistas israelíes tras 1948 "para descubrir una homogeneidad biológica entre los judíos del mundo" mientras investigaban enfermedades de judíos reveladas por portadores de Tay-Sachs oriundos de Europa del Este, pero también por portadores de favismo yemenitas e irakíes. que subraye “las similitudes genéticas básicas (...) y la pequeña proporción de genes ‘extranjeros’ en el paquete genético de los judíos" condujo a "nuevos hallazgos" que "corroboraron la literatura acerca de la dispersión y el vagabundeo de los judíos desde la antigüedad hasta el presente. Por fin, la biología confirmó la historia "El control israelí desde 1967 sobre una población no judía cada vez mayor", y la consiguiente necesidad de "encontrar una frontera etnobiológica"" en la actual pseudo-ciencia de la "genética judía”.

Israel “se convirtió en líder mundial en la ‘investigación de los orígenes de las poblaciones’”, aunque "los investigadores israelíes (...) mezclaban regularmente mitologías históricas con presunciones sociológicas y con dudosos y escasos hallazgos genéticos". Entre estos se cuentan el ADN mitocondrial que supuestamente demostraría que "el 40% de todos los ashkenazis del mundo descienden de cuatro matriarcas (como en la Biblia)”, y un haplotipo presente en el 50% ciento de los varones llamados Cohen, que "demostraba" que "la casta sacerdotal judía fue realmente fundada por un antepasado común hace treinta y tres siglos”. Esta basura apareció impresa en publicaciones como Nature y el American Journal of Human Genetics, y fue respetuosamente reproducida en Haaretz y en otras publicaciones, pero pocas veces se publicaron opiniones escépticas o hallazgos sensu contrario. "Sin embargo, hasta ahora, ninguna investigación ha encontrado características únicas y unificadoras de herencia judía basadas en un muestreo aleatorio de material genético cuyo origen étnico no sea conocido de antemano (...) a pesar de todos los costosos esfuerzos ‘científicos’ realizados, un individuo judío no puede ser definido de ninguna manera por criterios biológicos”.

El relato del judaísmo que realiza Sand desde la exclusiva genealogía israelita hasta el proselitismo helénico pasando por el proselitismo y la conversión en los márgenes de la Cristianidad, en Arabia, Norte de África, Hispania y entre los jázaros y eslavos, junto con la introversión defensiva posterior al triunfo final del cristianismo, constituye la interesante y convincente historia de una minoría religiosa sometida a fuerzas históricas comunes.

El relato contrario, que nos habla de un pueblo judío unitario expulsado de su patria y errante en el aislamiento de su exilio durante dos mil años hasta que comienza a regresar a finales del siglo XIX d.C., es un mito reaccionario que el sionismo ha desplegado para conquistar Palestina y recabar apoyo para esa conquista. Hoy en día el mito pervive incuestionado tanto en Israel como en el resto del mundo. Nada "ha desafiado a los conceptos fundamentales que se elaboraron a finales del siglo XIX y principios del XX". Los avances en el estudio de las naciones y del nacionalismo no "afectaron a los departamentos de ‘Historia del Pueblo de Israel’ (también conocido como de historia judía) de las universidades israelíes. Ni, sorprendentemente, han dejado huella alguna en la amplia producción de los departamentos de estudios judaicos de las universidades americanas o europeas”. El mito sionista expresa una conciencia judía virulentamente racista. Desde el punto de vista canónico liberal, "cualquier persona que argumentara que todos los judíos pertenecen a una nación de origen extranjero habría sido catalogado automáticamente como antisemita. Hoy en día, quienquiera que se atreva a sugerir que la gente conocida en el mundo como judíos (a diferencia de los actuales israelíes judíos) nunca han sido, y siguen sin serlo, un pueblo o una nación, es denunciado inmediatamente como alguien que odia a los judíos".

En su conclusión, Sand afirma "el estado de ánimo al final de este libro. (…) es más pesimista que optimista”. En su párrafo final pregunta:

"A fin de cuentas, si fue posible cambiar el imaginario histórico de forma tan profunda, ¿por qué no realizar un esfuerzo de imaginación igualmente potente para construir un mañana distinto? Si la historia de la nación judía fue básicamente un sueño, ¿por qué no soñar de nuevo, antes de que se convierta en una pesadilla?".

Al Este del Edén

John Steinbeck va escriure la seva dotzena novel.la, “A l’Est de l’Edèn”, l’any 1952, siguen aquest el seu més llarg i ambiciós treball. El llibre, que un primer moment es va titular “La Vall de Salinas”, va ser originalment concebut com la narració de la història de la seva propia família dedicada als seus dos fills petits, Thom i John. Amb part de ficció i part verídica, segueix la història de dues famílies, els Hamilton (els ancestres materns de l’autor) i els Trask, desde 1860 fins a la Segona Guerra Mundial. “A l’Est de l’Edèn” s’inspira en gran mesura en el simbolisme de la història bíblica de Caím i Abel. De fet, el títol de la novel.la és una referencia directa al lloc on es va haver d’exiliar Caím després de matar al seu germà.: “Caín es retirà de la presència del Senyor i se n'anà a viure al país de Nod, a l'orient de l'Edèn” (Gènesis 4:16).
La novel.la va ser finalment publicada l’any 1952 i immediatament es va convertir en un best seller. Al 1955, el director Elia Kazan fa arribar a les pantalles la pel·lícula basada en una part de la novel.la. El film, protagonitzat per James Dean (Cal Trask), Raymond Massey (Adam Trask), Jo Van Fleet (Cathy) i Julie Harris (Abra), es avui en dia considerat com un gran clàssic del cinema. A més, Steinbeck va mantenir un diari en el que recollia els seus pensaments i comentaris durant l’escriptura de la novel.la, el qual es va publicar després de la seva mort amb el nom de “Journal of a Novel. The East of Eden letters”.

John Steinbeck

Per entendre millor l’obra s’ha de tenir en compte el moment personal en el que es trobava l’autor quan va començar a escriure-la l’any 1948. Havia patit recentment dues grans pèrdues, la del seu millor amic Edward Ricketts, i el divorci de la seva segona esposa. El llibre va sorgir com un intent per recuperar el seu equilibri a través de la tasca terapèutica d’escriure una novel.la sobre els seus orígens a la Vall de Salinas. Conscientment s’insereix a ell mateix en el text com a narrador i com un personatge molt secundari, tot i així la seva presencia es molt més aparent que en la resta de llibres que va escriure al llarg de la seva vida. Prèviament havia estat considerada una persona molt gelosa de la seva vida privada, però aquell període negre de retir a Califòrnia li va servir per confrontar el seu passat i trobar sentit a la seva vida. “A l’Est de l’Edèn” va representar per a ell la culminació de la seva agitació personal, en paraules seves, va ser “la novel.la per la que he estat practicant tota la meva vida”.

.

La novel.la...

.

Al primer capítol, Steinbeck ja introdueix dos elements que seran clau al llarg de la història amb la descripció de la Vall de Salinas de la seva joventut. El fet de descriure la serralada oriental com a “plena de sol i de bellesa” i la occidental com “fosca i malenconiosa”, ens dona a entendre immediatament que es tracta d’una història de contrastos.
El segon capítol introdueix a Samuel Hamilton, l’avi matern de Steinbeck que va immigrar des de Irlanda per establir-se amb la seva dona Liza a les àrides terres de Califòrnia. L’autor ens presenta el retrat del patriarca d’aquesta nombrosa família de nou fills com un personatge inoblidable per al lector. Un home el qual ens regala des de poesia a filosofia, fins a invencions enginyoses i habilitats mèdiques. Admirat a tota la Vall de Salinas pel seu humor i la seva saviesa, encara que no per la seva visió pels negocis. Samuel desenvolupa una ben merescuda reputació per la seva amabilitat i generositat, en contraposició, la seva dona Liza té un afiliat sentit del pecat i utilitza la seva pietat i la seva força per protegir a la seva família de les temptacions, de l’ociositat i de les debilitats dels éssers humans.
Més endavant, Steinbeck introdueix al lector en la vida de la família Trask. Cyrus Trask, un agricultor de Connecticut, torna de la Guerra Civil a la seva atordida vida i al seu fill petit, Adam. En realitat, el soldat Trask només ha servit en una batalla durant el seu enllistament, però amb la mala fortuna de perdre una cama en ella. A més, mentre es troba recuperant-se de l’amputació de la cama en un hospital de campanya, contrau gonorrea que posteriorment també contraurà la seva dona. Ella, creient que ha estat un càstig de Déu degut als seus pecats imaginaris, s’ofega en un estany de poca profunditat deixant al seu fill nadó Adam orfe. Llavors Cyrus es tornarà a casar amb la jove filla d’un veí amb la que tindrà un altre fill, Charles.
Amb la innocent Alice com audiència, Cyrus començarà a inventar una fantàstica i heroica carrera militar. Adam i el seu germanastre Charles creixeran creient de bona fe que el seu pare havia estat un geni militar, històries que ell mateix acabarà creient i que li serviran per guanyar-se un treball remunerat en una associació de veterans amb gran influencia en la política nacional. Cyrus dirigeix la seva casa com un camp d’entrenament, sometent als seus dos fills a una dura disciplina i decidint que quan siguin grans s’enllistaran a l’exèrcit per continuar el seu gloriós passat inventat.
A mesura que Adam i Charles van creixent van desenvolupament personalitats totalment oposades. Tranquil, quiet i assertiu, Adam alimenta un tàcit amor filial cap a la seva madrastra, una quasi invisible presencia femenina a la granja dels Trask. Per l’altra banda, Charles demostra des de ben aviat una agressivitat i una determinació per guanyar sense importar-li el preu a pagar. Tracta al seu germà gran amb un menyspreu afectuós, protegint-lo de la intimidació dels nens del poble i dels càstigs de Cyrus. La única vegada que Adam el guanya accidentalment en una de les seves competicions, aquest el colpejarà brutalment amb un bat de beisbol. A partir d’aquí, Adam aprendrà que ha d’evitar allò que no agrada al seu perillós germà.

Els temps s’escurça perquè Adam hagi d’allistar-se a l’exèrcit i en una inusual exhibició de compassió, Cyrus parla d’home a home amb el seu fill. Aquest li suplica perquè no el forci a marxar i intenta demostrar que, pel seu caràcter, el seu germà seria molt més bon soldat que ell. Per a la seva sorpresa, Cyrus no creu que Charles tregui res de bo d’allà, sino tot el contrari, tem que l’únic que farà serà aprofitar l’ocasió per treure a la llum les seves propensions vicioses. En aquell moment Charles es troba escoltant tota la conversa d’amagat i sent com el seu pare confessa a Adam que sempre l’ha estimat més a ell que al seu germà. Profundament ressentit, segueix a Adam en un passeig, l’acusa de voler usurpar tot l’afecte de Cyrus i li recorda l’amargor que va sentir per la reacció del seu pare davant del seu regal d’aniversari de l’any anterior. Mentre que Adam li va regalar un cadell de gos de carrer, ell s’havia gastat tots els seus estalvis en un esplèndid ganivet que Cyrus no va arribar a utilitzar mai. Per molt que Adam intenta apaivagar al seu germà, sense cap tipus de remordiments aquest l’ataca i el colpeja violentament fins deixar-lo inconscient. Deixant a Adam sagnant en el camí, Charles torna a casa per agafar una naixedora amb la que donar per finalitzat el seu atac assassí, però quan torna a estar conscient, Adam s’amaga instintivament en una rasa poc profunda mentre el seu germà el busca entre la foscor com un animal depredador. Quan finalment dóna la seva cerca com a fallida, llença l’arma i es dirigeix al poble més proper per donar-se una petita celebració al saló. Mentrestant, Adam intenta entendre quin tipus de dolor emocional ha pogut precipitar les accions del seu germà petit.
Amb aquesta primerenca confrontació, Steinbeck estableix la premissa fonamental de “A l’Est de l’Edèn”, procedent de l’al·legoria bíblica de Caím i Abel. Al Gènesi, dos germans fills d’Adam i d’Eva, realitzen ofrenes separades a Déu. Caím, l’agricultor, reverència al Senyor amb el fruit de la terra, mentre que Abel, el pastor, sacrifica a les cries del seu ramat. Déu mostra el seu apreciï per l’ofrena d’Abel, però no ho fa de la mateixa manera per la de Caím. En un atac d’enveja Caím mata a Abel, llavors Déu el maleeix per vessar la sang del seu germà i el condemna a una vida de treball i a una existència errant. Per la mateixa raó, Déu marca a Abel amb un signe de protecció divina, el qual el protegirà de que ningú el pugui matar pel seu fratricidi. Déu el castigarà però a l’hora li donarà l’oportunitat de redimir-se.
De fet, Steinbeck tampoc presenta una analogia perfecta entre la història bíblica i la seva reinterpretació en un ambient modern. Adam, després de tot, sobreviu a l’atac del seu germà i es converteix en un vagabund errant durant la seva carrera militar. En realitat, és en la relació entre els futur fills d’Adam, Aron i Caleb, que el paral·lelisme entre la narració bíblica i la novel·la de Steinbeck és més evident. Sembla ser que Steinbeck no va tenir mai la intenció de construir una comparació exacta entre ambdues, més aviat va entendre que la breu però tràgica i convincent història de Caím i Abel podia ser perfectament la paràbola més important de tota la literatura.
Durant els següents deu anys, Adam lluitarà en les guerres índies. Durant aquesta absència, Cyrus i Alice moriran i el seu únic vincle amb la seva anterior vida seran les cartes plenes de melancolia que Charles li escriurà en un intent de mitigar els danys que l’havia causat. Instintivament, ell mateix entén que hauria de ser ell el condemnat a vagar com Caím, però sembla ser que no hi ha cap tipus de redempció possible per a Charles.
Finalment, Adam abandona l’exèrcit i durant tres anys més continua el viatge de recerca de la seva ànima a través dels Estats Units. No vol sota cap circumstància tornar cap a Nova Anglaterra i només busca la companyia d’altres personatges tant desarrelats com ell. Les experiències que ha viscut li han servit per adquirir un nivell de compassió, de comprensió i de paciència, i es en aquell moment en el que decideix tornar a la granja familiar.
Un cop allà s’adona que ja no té por de Charles, encara que aquest encara alberga un ressentiment patològic pel profund amor de Cyrus cap a Adam. El fet de saber que el seu pare els havia deixat una gran suma de diners probablement procedents de la corrupció provoca diferents reaccions en ells. Per una banda, Adam sent una espècie de sensació d’alegria ja que això li confirma que la indiferència que sentia vers al seu pare estava ben fonamentada. Per Charles, conèixer aquesta duplicitat del seu pare el porta a la desesperació. La seva devoció per aquest xerraire havia tenyit tota la seva vida, incloent l’intent d’assassinar al seu propi germà.
Steinbeick garanteix una escissió irrevocable entre els dos germans. Després de suggerir la possibilitat d’una reconciliació, introdueix el personatge de Catherine Amesbury, el qual la farà pràcticament impossible. No és una casualitat que el seu nom contingui les lletres “C” i “A” a la vegada. Ella és un catalitzador per a les opcions dels principals personatges de la novel.la, a més d’una força elemental de la natura. En realitat no representa ni el bé ni el mal en sentit de que aquests es tractin de l’elecció moral a disposició dels éssers humans, sino que és com un huracà o altre desastre natural que pot devastar la vida de qualsevol. Cathy no té ànima i, per tant, tampoc disposa de lliure albir. Tampoc té capacitat per amar ni per sentir afecte o afecció. Però el seu vertader propòsit no és fer el mal, sino que reacciona amb un instint primitiu d’autoprotecció. Cathy és un “monstre” amb forma humana, la seva principal habilitat es troba en la seva natura camaleònica.
La biografia de Cathy horroritza al lector des de ben aviat. Atractiva per fóra i moralment inexpugnable, a l’edat de deu anys provoca el suïcidi d’un professor després d’haver-lo seduït i posteriorment provoca un incendi que acabarà amb la vida dels seus pares. Havent robat el contingut de la caixa forta de la companyia del seu pare, es dirigeix cap a Boston on mantindrà una relació amb un proxeneta, el senyor Edwards. Aquest es rendeix als seus encants degut a la seva aparent innocència però, quan en un moment de debilitat Cathy li confessa les seves vertaderes intencions, la colpeja fins gairebé la mort a les afores d’una població rural de Connecticut.
És en aquestes circumstàncies que Cathy arriba al porxo dels Trask en un últim esforç per intentar salvar la seva vida. L’esperit afí a Cathy en molts aspectes farà que Charles reconegui el perill que ella posseeix, immediatament protesta pel fet de que es quedi a la casa i profèticament afirma que allò els portarà greus conseqüències. Adam, que ja és sent estranyament unit a la noia, amenaça al seu germà de tornar a marxar si no permet que Cathy resti amb ells durant la seva convalescència. Un cop recuperada, Cathy comença a planejar com obtenir protecció i diners, la seva solució passarà per aprofitar-se de l’afecte d’Adam i manipular-lo de tal manera fins que aquest l'acaba demanant en matrimoni. Charles continua tenint sospites de les intencions de Cathy i assegura al seu germà que l’únic que farà aquesta dona serà destruir-lo. Adam s’ho pren com un altre atac d’enveja del seu germà i decideix marxar amb la seva dona a Califòrnia, però abans aquesta aprofitarà que ell es pren per “error” el seu medicament opiaci per al dolor i cau en un somni profund per introduir-se al llit de Charles i tenir relacions sexuals amb ell.
A l’inici de la segona part de la novel.la ens trobem a l’any 1900 i Cathy i Adam ja estan instal·lats a Califòrnia. Adam es troba ple d’il·lusió esperant el naixement del seu fill, no és conscient de que Cathy ha intentat avortar sense èxit i de que sino fos per les amenaces del doctor l’hauria tornat a intentar. Serà en la recerca de la seva nova llar que Adam coneixerà a Samuel Hamilton, i a partir d’aquí Steinbeck començarà a lligar la vida de les dues famílies, els Hamilton i els Trask.
Adam compra el ranxo dels Sánchez i comença a imaginar una vida idíl·lica amb la seva dona i el seu fill. Però a mesura que l’embaràs avança, Cathy es torna més incomunicativa i interiorment comença a pensar en un futur completament oposat al del seu marit. Les seves esperances van dirigides a com escapar de la doble trampa en la que es troba, la d’esposa i mare. Finalment, Cathy donarà a llum a dos nens amb l’ajuda de Samuel Hamilton. Samuel s’aterra després de que Cathy el mossegui feroçment la mà en el moment del part i decideix enviar a la seva dona Liza perquè ajudi a la nova mare en els primers dies.
Però Cathy no trigarà massa en posar en marxa els seus plans i al cap d’una setmana de donar a llum decideix escapar d’aquesta domesticitat no desitjada en que l’havia sumit el seu matrimoni i posterior maternitat. Per aconseguir-ho haurà de disparar al seu marit amb el seu revòlver, no amb la intenció de matar-lo però si amb la d’aconseguir el seu propòsit al preu que fos.

Kate congenia de seguida amb Faye. Comença a supervisar les necessitats diàries del prostíbul i al mateix temps es converteix en una prostituta molt hàbil. A més de guanyar-se l’afecte de Faye, Kate ofereix una espatlla germana a les altres prostitutes de la casa guanyant-se així el seu afecte i confiança. Faye comença a mirar a Kate com la seva pròpia filla i decideix deixar-li la seva petita fortuna quan ella mori. Kate comença a elaborar un pla per enverinar a la seva benefactora introduint petites dosis de verí en els seus àpats. Per estar segura de que la sospita no caurà sobre ella, enverina també el seu menjar fins que cau malalta.
Mentrestant, al ranxo, Adam a suspès tots els seus plans i s’ha sumit en un complet silenci. Ha descuidat completament als bessons i els veu com el símbol de la seva pèrdua. Fins i tot ha oblidat de donar-los un nom i no és fins que Samuel acudeix al seu ranxo enfurismat per l’auto-indulgent depressió del seu veí, que Adam acaba reaccionant.
Després d’una llarga discussió entre els tres homes, Adam, Lee i Samuel, sobre el significat de la història bíblica de Caím i Abel, Lee, el criat xinès i a la vegada el personatge més filosòfic de tot “A l’Est de l’Edèn”, ens ofereix el tema central de la novel.la. Parla de la paràbola del Gènesis com la història simbòlica de l’ànima humana, segons ell la història presenta un patró permanent de rebuig i culpa, i és aquest patró el que condueix a la humanitat cap al bé o cap al mal. Finalment entre els tres decideixen els noms dels petits. El més petit i fosc portarà el nom de Caleb, l’espia enviat a Canaan conegut per la seva fidelitat a Déu. Caleb va ser un dels dos únics homes que van arribar a la terra promesa després de l’Èxode jueu d’Egipte. L’altre, més gran i tranquil, va rebre el nom d’Aaron, el germà de Moisés i el més gran sacerdot dels hebreus.
La tercera part de la nove.la s’obre l’any 1911. Samuel decideix fer una llarga visita als seus fills de la que sap que no tornarà mai més i en el moment del seu comiat confessa a Adam el secret que ha guardat durant tant de temps. Amb l’esperança de treure a Adam del seu estat d’autocompassió, li revel.la d’una manera contundent i insensible el vertader parador de Cathy. Un dia de pluja, Adam entra en una taberna per mitigar-se de l’aigua i del fred de la seva ànima, i mig begut pregunta per l’adreça del negoci de Kate. Per a sorpresa d’ella, Adam només mostra curiositat i una sensació d’alleujament davant del seu retrobament. Li recorda que és la mare de dos fills i ella, acorralada i completament enfurismada per la seva incapacitat de tornar a danyar-lo o a dominar-lo, li anuncia que en realitat el seu germà Charles és el pare dels nens i no ell. Adam riu davant d’aquesta afirmació quan s’adona que no l’importa gens si ell és el pare biològic dels nens o no i surt del prostíbul havent netejat la seva ànima i havent reafirmat el seu valor com a home en molts aspectes.
En aquest punt, Steinbeck comença a donar cos als personatges de Cal i Aron, i introdueix un de nou, Abra Bacon, una noieta que serà estimada pels dos germans. Els dos nois no s’assemblen ni en atributs físics ni en les seves característiques emocionals o intel·lectuals. Cal, sempre intrigant, té la pella bruna i el cos musculat. La seva ment afilada i observadora el porta sempre a intentar treure profit de tot allò que pot. Exteriorment semblant al seu pare, però interiorment ens recorda més a la personalitat de la seva mare Cathy i al seu oncle Charles. Aron ha heretat el cabell ros i els ulls blaus de la seva mare, amb la diferencia que la innocència que aquesta mostrava en la seva joventut era fingida mentre que per la seva manera de ser, Aron no contempla en la seva ànima ni l’engany ni la duplicitat. De fet, el complex del seu germà el confon, ell veu el món només en blanc i negre, mentre que Cal ho percep en diferents tons de gris amb múltiples capes de subtilesa. Per Aron només existeix el bé i el mal, per Cal, la distinció clara entre els dos no és possible. La dominació i manipulació de Cal al seu germà és immediatament aparent. En silenci es burla de la creença infantil d’Aron de que la seva mare havia mort i es trobava al cel i li rebel.la els comentaris que havia sentit sobre ella de la gent del poble. Per a Aron això és incomprensible, la idea de que el seu pare i Lee l’hagin pogut mentir encara que sigui per evitar-li el sofriment es troba més enllà del seu enteniment. Quan Adam anuncia el pròxim trasllat de la família a Salinas, Aron ho veu com una oportunitat per estar al costat d’Abra, i Charles, per investigar la veritat sobre la seva mare.

Adam, modelant les seves aspiracions amb l’enginy i la inventiva de Samuel Hamilton, posa en joc gairebé tota la seva fortuna en un sistema per enviar enciam en un furgó refrigerat a la costa est dels Estats Units. Degut a les inclemències del temps i a inesperats retards en el sistema ferroviari, perd cada dolar de la seva inversió mentre les enciams es podreixen als vagons. Després d’haver sofert la caiguda del negoci del seu pare pel seu pobre criteri comercial, i en conflicte per els comentaris de la comunitat que veuen al seu pare com un boig, Aron troba refugi en la religió. Expressa la seva voluntat de ser cèlibe i comença a estudiar pel sacerdoci. Per la seva banda, Cal, comença a freqüentar els barris més sòrdids de la ciutat, incloent les cases de joc. Comença a escoltar rumors sobre la propietària del més infame prostíbul i pensa que es podria tractar de la seva mare. Després de seguir-la durant vuit setmanes, finalment s’enfronta a ella. Cal pacta amb el seu pare mantenir en secret aquest descobriment, sobretot de l’alcanç d’Aron, i decideix d’encoratjar al seu germà perqué marxi a la universitat amb l’esperança de que així no ho arribarà a descobrir mai
Mentrestant, els Estats Units es desplacen lentament cap a la seva participació en la guerra a Europa. Després de demanar diners prestats a Lee, Cal entra en un negoci especulatiu amb Will Hamilton, un dels fills de Samuel. Un cop que la nació declara la guerra als nazis, Cal amassa una petita fortuna de 15,000 dòlars que planeja entregar al seu pare el Dia d’Acció de Gràcies com a compensació per la seva pèrdua en el negoci de les enciams. Adam s’ha unit a la junta local d’enllistament i es troba destrossat per les decisions de vida o mort que ha de prendre pels joves de Salinas que ha d’enviar a la guerra. Aquest compromís provoca un peatge en la seva salut i comença a mostrar signes d’arteriosclerosi.
El Dia d’Acció de Gràcies arriba i Cal, veient la interacció entre el seu pare i el seu germà sobre el futur dels seus estudis, es comença a sentir com un intrús entre ells. Quan la festa acaba, fa una precipitada presentació dels diners al seu pare i aquest, més que mostrar sorpresa o disgust, els rebutja directament i l’acusa de treure’n profit de la guerra. I encara més, el compara amb el seu germà, el que fa reaccionar a Cal d’una manera immediata i crema els diners que havien estat destinats al seu pare en una apassionada ofrena despertada per l’enveja i el rebuig.
Picat pel rebuig del seu pare i amargament ressentit del seu germà, Cal planeja una venjança horrible i invita a Aron a una excursió sorpresa. La sorpresa, naturalment, és la presentació de Kate i la revelació del seu parentiu. L’endemà següent, Aron menteix sobre la seva edat i s’allista a l’exèrcit.
Estranyament sacsejada per la brutal manera com a conegut al seu fill Aron, Kate decideix posar fi a la seva vida. Per a ella aquest no és un gest de bondat o de benevolència, és el reconeixement no només de les seves similituds físiques amb Aron, sino també de la similitud de les seves psiques. Cap dels dos és capaç d’anar més enllà dels límits de la seva natura. Kate no té concepte de res més enllà de la depredació i la imminent autosatisfacció i, Aron, en la seva simple acceptació de la bondat no es pot adaptar a situacions morals ambigües. Com Steinbeck deixa clar, la manca d’elecció a causa de la conducta inherent o adquirida és també el cas d’Adam. De fet, de tota la família Trask, només Cal té llibertat. Aron no té la capacitat de superar el xoc de la decepció del seu pare o dels pecats de la seva mare i Adam no té l’habilitat d’anar més enllà de la sensibilitat moral que ha polit acuradament al llarg de la seva vida.
Al final de la novel.la, Adam rep la noticia de que Aron ha mort en combat i pateix un vessament cerebral. Mentre el seu pare agonitza al llit, Cal es reprèn a si mateix pel seu paper en la mort del seu germà, la enfermetat del seu pare i inclús per l’afecte d’Abra, ja que creu que no mereix l’amor de cap d’ells. Cal, Lee i Abra es reuneixen al voltant del llit on es troba un Adam semi-inconscient i Lee li demana que perdoni i beneeixi al seu fill. Llavors Adam, en una demostració final d’amor i reconeixement del valor de Cal, aconsegueix pronunciar la paraula timshel. Amb aquesta paraula el seu pare li dona d’alguna manera permís per enterrar el bagatge de la seva infància i la culpa de les seves accions i per prendre els seu propi camí i les seves pròpies decisions.
Sovint, “A l’Est de l’Edèn” ha estat interpretada com la història de Cal Trask, el paradigmàtic fill pròdig, Però, no sembla més la història d’Adam Trask, qui ha hagut d’enfrontar contínuament adversitats i dilemes morals al llarg de la seva vida? Adam actua i reacciona sempre amb la fiabilitat humana, les seves decisions tenen bones i males conseqüències, però sempre son decisions derivades de bones intencions.

 .

Conclusions...

.

Encara que l'estat d'ànim general del llibre és pessimista i fosc, la benedicció d’un Adam moribund a la conclusió posa de manifest l'optimisme de Steinbeck per a un futur millor. Adam aconsegueix pronunciar la paraula hebrea timshel, del llibre del Gènesi al seu fill i, en fer-ho, a més de convertir-se en la paraula clau de la novel.la, ofereix el perdó i la possibilitat de superar els pecats dels seus pares.
Timshel és el regal de Déu del lliure albir a la humanitat, l'elecció entre el bé i el mal. Al llarg de l’obra, Steinbeck ens revela les seves investigacions sobre la reinterpretació del terme hebreu timshel, un terme presumiblement mal traduït en diverses versions de la Bíblia. La versió de King James fa un pas crucial dient “Tu el dominaràs (al pecat)”, la frase és per tant una profecia que descriu que pesarà quan la humanitat conegui el pecat. Per altra banda, la American Standard Bible, ens diu· ”Has de dominar-lo”, on timshel és traduït com “has de” fent de la frase una ordre.
Però, a la novel.la, el personatge de Lee apunta que timshel realment deu ser traduït per “Tu podràs”, el que implica que la frase ofereixi una possibilitat. A l’obra ho trobem narrat com una discussió que mantenen Adam, Lee i Samuel, però sembla ser que en la vida real van ser Steinbeck i el seu amic Pat Covici els que, a través de diverses investigacions, van descobrir el vertader significat de timshel.
Aquest descobriment implica que l’home té lliure albir. Segons aquesta creença, és la responsabilitat individual la que inventa la consciència moral. El gran avantatge de tota societat i civilització en el seu conjunt
és el talent i l’energia de la seva gent. Ni “el dominaràs” ni “has de dominar-lo” poden donar als ésser humans el coratge per explorar les seves ànimes i les seves culpes per tal de prendre les seves decisions per bé o per mal. Però, la traducció de timshel com a “tu podràs”, permet l’alliberament de l’energia en cada ésser humà.
L’alliberament de les possibilitats humanes és un dels objectius de Steinbeck, i per això basa la seva novel.la en el marc de la història bíblica atemporal de Caím i Abel. La fugida de l’ordre de Déu o del destí predeterminat permet a l’individu construir el seu propi Edèn.

- Christina Barragán

Universitat de Barcelona