Naguib Mahfuz - "Miramar"

Al 1967, l’any en que Naguib Mahfuz escriu Miramar, Egipte es un país convulsiu, desil.lusionat. Ja porta a les seves espatlles masses guerres perdudes i masses revolucions frustrades i frustrants per a un poble que havia depositat les seves esperances en les promeses de canvi. Després de ser ocupat primer pels turcs, després pel francesos i finalment pels anglesos, que no abandonaran el territori fins el 1954, els egipcis comencen a tenir contacte amb el món occidental i a prendre consciencia com a nació i com a poble. Entre la pagesia empobrida naixerà un sentiment nacionalista sota el lema “Egipte per als egipcis”, però ells no seran realment els qui prenguin la iniciativa en la revolta més important d’aquest segle, si no la classe mitja urbana d’intel.lectuals i militars. Amb aquestes idees nacionalistes i d’independència d’una ocupació anglesa que ja durava massa i que a més controlava tots els assumptes interns, polítics, econòmics i financers, van sorgir els primers partits polítics: el Partit Nacionalista i el Partit del Poble. Encara que sense gaire èxit, ja que al 1922 els britànics institueixen una monarquia al seu favor amb la figura del sultà Fuad I al seu cap. Finalment l’independència arriba el 1954, el mateix any en que Gamal AbdelNasser proclama la revolució i crea un estat de tipus socialista, on les reformes més importants seran la nacionalització de recursos i de la banca i la reforma agrària. La seva enemistat amb els Estats Units i els seus enfrontaments oberts amb les potències occidentals faran que molts l’adorin, però per als egipcis va suposar més bé una època de repressió política, censura ideològica i corrupció institucional. Tot aquest rerefons és el que reflexa Mahfuz en aquesta obra, Miramar constitueix un mostrari de representants de les diverses capes socials de l’Egipte Naserista. 

La trama argumental succeeix en un període d’uns pocs mesos a la ciutat d’Alexandria. Mahfuz deixarà per una vegada d’escriure sobre el seu estimat Caire per endinsar-se en la ciutat grega d’Egipte i sota l’aparença d’un assassinat es centrarà en els esdeveniments previs al crim narrats des del punt de vista de quatre personatges diferents (novel.la polifònica (al-riwayat al-sawtiyya ) o calidoscòpia) on els pensaments flueixen directament de cadascun d’ells. Gràcies al flash-back el lector pot conèixer una porció del seu passat i entendre part de les actituds presents.  

Ámer Wagdi, el personatge que introdueix i tanca la novel.la, es troba ja al final dels seus dies. Sense família, sense amics, i sense reconeixement social, arriba a la pensió Miramar amb la intenció d’acabar la seva vida en pau. Allà es trobarà amb la seva antiga amiga Mariana, propietària de l’establiment, que es troba també en la decrepitud física i social a pesar del seu esplèndid passat. Darrera queden ja els seus dies de periodista conegut i respectat a l’època del Wafd, el seu treball queda obsolet amb els nous temps que Naser va portar a Egipte, però encara així es mostra seré i tranquil. És l’únic creient de la historia i el seu referent moral. Per les seves característiques, Naguib Mahfuz podria haver perfectament reflectit en ell part de la seva autobiografia. Com a representats de la classe social que abans de la revolució tenia el poder però Naser va despullar de tots els seus béns materials i la seva veu política, tenim a Tolba Marsuq i Hosni Alam. Hosni es un jove de bona classe social que a conseqüència de la seva infància infeliç i desequilibrada s’ha convertit en un irresponsable, cínic i egoista que només pensa en dones i festa. La rebel.lia contra la seva família i el seu origen el farà creure i defensar la revolució, però en els fons només pensa en ell mateix i en com aprofitar-se dels demés.
A l’altra banda tenim a Sarhan Albuheiri, d’origen pagès i humil, però que ha tingut la possibilitat de sortir d’aquest ambient rural i estudiar a la universitat gràcies als canvis socials que la revolució va comportar. Però a pesar d’aquests canvis haurà de seguir lluitant per mantenir-se a la superfície en la societat i el moment en que li ha tocat viure, i per aconseguir els seus propòsits no li importarà pensar en un matrimoni de convinença o en el robatori a l’empresa estatal en la que treballa.

Amb els mateixos orígens que Sarhan trobem a Sohra, la criada de la pensió. Amb la diferencia de que ella pel simple fet de ser dona, pobra i analfabeta, no ho tindrà tan fàcil per superar aquestes dificultats i trobar el seu lloc en la societat del moment. Encara que el seu caràcter lluitador i lleial a si mateixa la farà intentar superar-se dia a dia i no deixar-se vèncer per aquestes carències. Sohra és sens dubte el personatge central de la novel.la, i centre de cada esdeveniment. El fet de ser l’única dona jove i bella en un ambient masculí dins d’una pensió on tots es troben per diverses circumstàncies o propòsits en completa soledat en un gran ciutat, farà que robi el cor d’una manera o altra a cadascun d’ells. Però Sohra és molt més que això, es el símbol d’un Egipte en el que teòricament ja tots eren iguals, però on la dona encara havia de lluitar molt més que l’home per superar les seves diferencies. La llibertat de la dona tenia en aquell moment relació directa amb els intents d’alliberar el país, i Mahfuz va ser un dels primers en defensar la millora de la seva situació social, cultural i política. També es tracta d’un personatge important pel fet de ser la primera dona d’origen camperol que Mahfuz retrata en la seva obra. Malgrat la importància de la dona en les seves obres, no va donar mai massa importància a la imatge de la dona ordinària, treballadora, mare de família i amb principis morals. Si no que va discriminar aquest paper tant important en la societat de l’època per centrar-se en la dona de la nit i de l’obscuritat. Presenta a la dona de la ciutat com vulgar, agressiva i enganyadora, ja sigui per la seva pròpia voluntat o per culpa de les circumstàncies.
Els exemples més clars els tenim en personatges com Hamida (Zuqaq al- Midaqq) i Nafisa (Bidaya wa Nihaya), dues dones que es van desviar de les regles morals a causa de la pressió social i de les seves circumstàncies econòmiques. Mahfuz es va fixar en aquest tipus de personatges moralment incorrectes en la societat de l’època com el pastor que es fixa només en la ovella que s’està escapant del seu ramat, i en canvi, personatges com Nawal (Jan al-Jalil) no van tenir gaire importància pel fet de ser una dona normal sense cap tret que captés l’atenció del lector. Nafisa és pot ser el millor exemple de la dona egípcia de l’època entre guerres, un personatge mirall de la crisi econòmica i de la crua realitat que en aquell temps vivia la classe mitja. Amb aquesta dona “perduda”, Mahfuz intenta explicar les condicions i els factors que van causar el seu desviament i la pèrdua d’aquesta dona que en altres circumstàncies podia haver estat exemplar. Però a la vegada intenta demostrar que per més que van intentar lluitar en contra dels vents de la misèria, això és el que el destí havia preparat per elles, i intenta no prejutjar en cap moment el resultat de les seves decisions a la vida, si no acceptar-ho tal com és. En canvi, en el cas de Sohra, a pesar de les circumstàncies que l’han portat del camp a la ciutat, i de viure rodejada d’homes que la tempten d’una manera o altre, continua fidel als seus principis i té l’esperança de trobar l’amor vertader. Es pobra però treballa amb valentia per guanyar-se la vida i conserva en tot moment la integritat i la dignitat . Per això es un personatge entranyable que destaca dins de l’obra de Mahfuz i que desperta la simpatia i empatia del lector.

- Christina Barragán

Universitat de Barcelona