- por Christina Barragán
Universitat Rovira i Virgili
INTRODUCCIÓ
Líbia era un país bastant desconegut
per a la majoria. El nom de Gaddafi l’ha perseguit durant molts anys com un
fantasma i ha atret l’atenció de les potencies occidentals a la vegada que
suscitava reaccions hostils i una mena de por alimentada per la seva política
de fronteres pròpia dels països mal definits. Aquest país nord-africà va aparèixer
als nostres televisors i diaris al febrer de 2011 degut a les revoltes i la
posterior guerra civil, però, malauradament la majoria de les persones no són
conscients de la seva història, la seva població, les seves estructures
socioeconòmiques, la política, el lloc que ocupa l’Islam en la societat, i
demés factors involucrats en aquest país del Magrib que ocupa una important posició
geoestratègica.
Després de les revoltes sorgides arreu
del món àrab i la caiguda dels règims de Tunísia i Egipte, Líbia va despertar
la nostra atenció. El seu poble demanava la sortida del líder que els havia
governat des de feia més de 40 anys. En un principi tot apuntava que seguiria
el camí de Ben Ali i Mubarak, però no va ser així, Gaddafi es resistia a
abandonar la seva posició i començava una sèrie d’atacs contra la part de la
població revoltada. De cop i volta el líder excèntric es converteix en un
dictador tirànic i la intervenció de les potencies internacionals apareix com
inevitable per evitar l’extermini, a partir d’aquí comença una guerra civil en
la que es calculen van perdre la vida més de 10.000 persones.
Per entendre les circumstàncies en les
que es troba Líbia actualment primer hem de conèixer la seva història, partint
de la més antiga, passant per la colonització, la posterior independència, la
monarquia i finalment els últims anys sota el poder de Gaddafi. Partint de la
hipòtesis que no hi ha cap poder polític que reposi únicament en la força i
que, per tant, cal focalitzar l’atenció en el paper que juguen els mecanismes
infrainstitucionals en la seva reproducció, hem d’analitzar també els fonaments
ideològics del poder a Líbia per poder arribar a entendre la natura de la fase
de transició que travessa actualment aquest país.
La política sòcio-econòmica aplicada
en aquest país des de 1969, on alguns aspectes ja van ser impulsats per la
monarquia, és una barreja complexa i contradictòria d’elements progressius i
regressius, sent la realitat molt més complexa del que sembla. El règim libi
amb el seu model rendista va permetre a una gran part de la població accedir a
un millor nivell de vida en comparació a aquell que existia durant la monarquia
i de participar en la repartició dels recursos petroliers. El nivell educatiu i
l’esperança de vida van arribar a ser dels més alts de tota Àfrica, de la
mateixa manera que va millorar l’estatut social de les dones.[1]
Contràriament als postulats de les teories de modernització, la dinàmica
modernitzant no es pot traduir de cap manera per una democratització de la vida
política, on Gaddafi va reprimir minuciosament la dissidència política en els
seus 42 anys al poder, creant un culte a la seva personalitat i convertint Líbia
en una finca familiar per als seus propis interessos.
La majoria d’estats del Magrib
travessen una profunda crisi, la principal causa de la qual rau en les
condicions en les que es van produir les seves descolonitzacions, i Líbia no és
una excepció. Des de la seva independència, les institucions polítiques
d’aquests països van ser un calc del model de democràcia occidental que no
reflectia de cap manera el seu desenvolupament històric i la seva creació no és
resultat d’un procés d’innovació endògena.[2]
Accedir a la independència del país sense completar el procés d’estat-nació, fa
que es creïn conflictes ètnics, tribals i regionals, ja que les institucions
polítiques no poden proporcionar a aquest problema respostes adequades i
duradores. És en aquest context el que podem situar les revoltes i l’actual
període de transició que estat patint Líbia, ja que no només han suposat un
clam per la llibertat del poble, sinó que també es podrien veure com una
reclamació de les identitats nacionals compreses en aquest estat creat de forma
artificial.
LÍBIA ABANS DE
GADDAFI
Per comprendre millor la situació a
Líbia abans de l'arribada al poder de Gaddafi, cal conèixer el seu context
geogràfic i històric. A causa de la seva posició estratègica al nord d'Àfrica,
Líbia s'ha guanyat la reputació de ser "la porta d'Àfrica". Amb un
litoral de 1.800 quilòmetres, des de temps immemorials s'ha considerat un
terreny vital per a la dominació estrangera pels imperis que han volgut controlar
aquesta via fluvial estratègica. En conseqüència, Líbia ha experimentat una
successió d'invasors colonials des de l'antiguitat: grecs, romans, àrabs i
turcs; i concretament al darrer segle: turcs, italians, alemanys, francesos i
britànics. Líbia també està situada a la perifèria de tres mons: l'àrab,
l'africà, i el mediterrani. A més, en el context àrab, Líbia es troba a cavall
entre dos diferents faccions culturals, a l'oest, limita amb el Magrib, el món
islàmic occidental, i a l'est amb el Mashreq, el món islàmic oriental. Amb
1.759.540 quilòmetres quadrats de territori, Líbia és el quart país més gran
d'Àfrica i el quinzè més gran en el món. Malgrat la seva mida, Líbia també és
un país amb una població dispersa.[3]
Tot i que va ser conquerida pels
aliats durant la Segona Guerra Mundial, quan els alemanys van ser derrotats
durant la campanya del nord d'Àfrica, després de la guerra, el control inicial
de Líbia es va dividir al llarg de les seves línies provincials. Els britànics
van controlar la província de Cirenaica, els francesos el Fezzan, i els
italians van romandre a Tripolitana. Fins al descobriment del petroli a
principis dels 1950, Líbia tenia poc a oferir a nivell internacional, a més de
la seva posició estratègica. Com es va discutir a la conferència de Postdam
l'any 1945, "Líbia és estratègicament important per al control de la
Mediterrània central, a causa dels seus ports i aeroports"[4]
En conseqüència, tant britànics com nord-americans van començar a consolidar la
seva posició estratègica mitjançant la construcció de camps d'aviació i la
millora dels ports libis.
Líbia va ser el primer país del Magrib
en aconseguir la independència l’any 1951, tot i així la presencia de les
potencies colonials no va desaparèixer d’un dia per l’altre i van restar
presents en la figura del rei Idris. Per tal d'assegurar Líbia dins de la seva
esfera d'influència occidental, les potències occidentals van buscar una
solució política pel futur estatut de Líbia a través de les Nacions Unides. Com
a resultat, el 7 d'octubre de 1951, l'Assemblea Nacional va aprovar la proposta
per la implantació d'una monarquia constitucional, que va entrar en vigor el 24
de desembre de 1951.[5]
Idris[6]
es va convertir en el sobirà de cinc milions de persones, més del 97% de les
quals eren musulmans sunnites, que vivien en un dels països més pobres del món.
De fet, Líbia es trobava en un estat lamentable, amb una taxa d'analfabetisme de
94% i una gran tassa de mortalitat infantil del 40%. Al voltant del 57% de la
població residia en les tres principals ciutats del país: Trípoli, Bengasi i
Zawi. La gran majoria de la resta de la població es trobava al 10% del terreny
restant, que suposava una banda de cent quilòmetres de terreny que vorejava al
llarg de la costa nord mediterrània.[7]
Tenint en compte aquestes dures
condicions, no és estrany, doncs, que quan uns jaciments de petroli altament
productius van ser descoberts al 1955, la importància i el pes d’aquest país
van canviar de manera significativa. Líbia es va transformar de la nit al dia
en un rusc on tot tipus d’empreses estrangeres pul·lulaven com abelles. Per
desgràcia, donada la situació de corrupció governamental, aquesta bonança
petroliera va comportar beneficis insignificants per a la majoria dels libis,
una situació que en última instància va portar la desil·lusió i el
descontentament de la població. Però, de moment, almenys, les potències
occidentals eren felices: ja no només tenien les seves instal·lacions militars
a Líbia, ara també tenien accés a l'amplia oferta de reserves de petroli del
país.
Va ser precisament amb aquest teló de
fons dels governs nacionals corruptes i la cobdícia internacional que la figura
de Gaddafi va sorgir. Muammar Muhammad al-Gaddafi va néixer el 7 de juny de
1942 al desert de Líbia dins d’una família berber. El seu estil de vida va ser
pràcticament nòmada fins que es va unir a l’exèrcit el 1963. Degut a la seva
capacitació va ser enviat durant el període britànic a l’Institut Militar de
Bengasi, on es va graduar com tinent el 1965. Posteriorment, el 1966, va ser
enviat en un programa de nou mesos de formació en el Reial Cos de Blindats, una
institució de formació militar a Gran Bretanya, per convertir-se en oficial. Es
diu que va ser durant aquesta breu estada que el jove nacionalista àrab va
veure una Anglaterra plena de discriminació racial, lluita de classes i
anarquia moral. Gaddafi va experimentar de primera mà el prejudici occidental i
va ser durant aquest viatge a l'estranger que va adquirir el seu menyspreu per
la vida occidental decadent.[8]
Al seu retorn a Líbia i, inspirat per
una còpia del tractat revolucionari de Gamal Abdel Nasser, “La Filosofia de la
Revolució”[9],
que havia ajudat a Nasser a incitar la seva revolta a Egipte el 1952, Gaddafi
va començar a organitzar el seu propi panarabisme. Durant aquest període, va
ser descrit com una persona d'extraordinària Intel·ligència, hàbil i amb un
fort caràcter carismàtic que sobresortia per sobre dels altres joves oficials.
Ràpidament va destacar a les files, aconseguint el rang de coronel en un
període de només tres anys. Gaddafi va ser també molt reeixit en els seus
esforços d'organització, obtenint el suport ple de tres batallons de l'exèrcit.
En conseqüència, el 1 de setembre de 1969, mentre que el Rei Idris era fora del
país, un petit grup d'oficials liderats per Gaddafi, coneguts com els Oficials
Lliures Unionistes, van coordinar un cop d’estat sense gaire basament de sang.
Durant la nit,
les seves tropes lleials van ocupar Trípoli i Bengasi, així com Zawi i diverses
ciutats més petites. En pocs dies, la poca oposició que va sorgir en contra del cop
d’estat havia estat suprimida. A l’edat de 29 anys, Gaddafi posseïa fermament
el control de Líbia. Com havia succeït amb Nasser el 1952, Gaddafi va assumir
el càrrec de Primer Ministre i Ministre de Defensa, i va nomenar un govern de
dotze membres, el Consell del Comandament Revolucionari, "per servir
com l'autoritat suprema en el govern.”[10]
L’ERA GADDAFI
Com a resultat de les seves creences
ideològiques, quan Gaddafi va assumir el liderat de Líbia, ho va fer amb la
intenció de reformar la seva societat en la imatge de l’Egipte de Nasser. Els
analistes polítics posteriorment han anomenat el procés "l'Egiptizació de
Líbia”, que va comptar amb el lema revolucionari de Gaddafi "Llibertat,
socialisme i unitat".[11]
Gaddafi immediatament va iniciar el seu pla per eliminar el control estranger
del seu país i l'ús de petrodòlars per impulsar la seva nació cap el segle XX.
Per adquirir aquests diners, va produir uns canvis econòmics mitjançant la
restricció de la propietat estrangera de les empreses amb la condició que com a
mínim un cinquanta-un per cent del seu control estigués sota mans líbies. Com a
resultat, malgrat la seva promesa anterior a la no-nacionalització, Gaddafi va
acabar renegant del seu compromís i lentament va començar a nacionalitzar totes
les empreses petrolieres estrangeres.[12]
A més, per assegurar el seu poder,
també va nacionalitzar els bancs i es va negar a renovar els contractes
d'arrendament de totes les bases militars estrangeres, donant als britànics i
els nord-americans vuit mesos per abandonar les seves bases a Líbia. Els
britànics van abandonar les seves bases a al-Aden i Tobruk el 28 de març de
1970, i els nord-americans van deixar Wheelus, la major base de la força aèria
dels Estats Units, al juny.[13]
La raó per la que els nord-americans van abandonar les bases tan fàcilment va
ser perquè, des de el seu punt de vista, el futur del negoci del petroli era
més important que el manteniment de les seves bases militars al Mediterrani. Conclusió
a la que anteriorment ja havien arribat els britànics.
Gaddafi també va portar importants
canvis en la vida de la classe mitjana. Va tractar d'oferir a tots els
ciutadans una renda bàsica, atenció mèdica gratuïta, habitatge, accés a
l’automòbil, educació gratuïta, i la llibertat de l'explotació del treball.
Durant la primera dècada del seu govern, va portar a terme molts d'aquests objectius
i va arribar ràpidament a tenir el producte nacional brut més alt de tota
Àfrica. De fet, els ingressos per capita van augmentar del 2.168% el 1970 al
9.827% el 1979, superant a Gran Bretanya, Itàlia i Japó. Com a resultat, al 1980
pràcticament no hi havia cap ciutadà que no tingués aliments, roba, educació, atenció
mèdica o habitatge.[14]
Per tant, tot i tenir molts detractors, no es podia negar que el coronel del
desert havia aconseguit més millores durant el seu govern que en els darrers 39
anys. Aquest èxit el va portar a declarar orgullosament: "Jo vaig crear
una utopia aquí, a Líbia, no un imaginari que la gent escriu als llibres, sinó
una utopia real”.[15]
Convençut de que la humiliant derrota
d’Egipte a la guerra àrab-israeliana dels Sis Dies[16]
el 1967 havia estat deguda a les reformes seculars de Nasser i al seu abandonament
de la tradició religiosa, Gaddafi estava decidit a no caure en el mateix parany
i va refinar i publicar la seva filosofia de la societat en una sèrie de tres
llibres coneguts colUlectivament com “El llibre verd”.[17]
En aquesta publicació, Gaddafi va rebutjar completament les dues teories
predominants de la societat: el capitalisme materialista i el comunisme ateu.
En el seu lloc, va desenvolupar la seva propia teoria anomenada "Tercera
Teoria Universal”, basada en la democràcia participativa directa i la
neutralitat. A més de rebutjar tant el capitalisme i el comunisme, també va
rebutjar les constitucions fetes per l'home, lleis, partits polítics i
democràcies parlamentàries. En el seu lloc, va predicar una forma de democràcia
directa a través de l'ús institucionalitzat dels congressos populars i comitès.
D'altra banda, va prohibir la contractació d'una persona a canvi d’un salari o
el cobrament de lloguers. Amb la posada en pràctica d’aquestes idees, el seu
objectiu era crear una societat igualitària, no-col.lectivista, en què cada un
treballés per a si mateix segons les seves necessitats o realitzés un servei
públic per a la societat que, al seu torn, proporcionaria les seves
necessitats.
Gaddafi també creia que tornant als
fonaments bàsics de l'Islam, juntament amb la seva "Tercera Teoria
Universal”, els libis podrien conduir als musulmans de tot arreu al llarg d'una
"tercera via" cap al desenvolupament econòmic i el canvi polític. Com
a resultat d'aquestes creences utòpiques, van ser revisats alguns articles de
la constitució el 1977. El primer article va canviar oficialment el nom de
Líbia per el de “Jamahiriya Socialista Àrab Líbia Popular”[18],
i el segon article proclamava l'Alcorà com la llei constitucional de la
Jamahiriya. Gaddafi també es va comprometre al compliment de la Constitució de
Líbia i les disposicions del “Llibre Verd”. Per tant, per resumir la idea
revolucionària de Gaddafi: es té el propòsit d'establir la societat de totes
les persones, on tots els homes són lliures i iguals en l'autoritat i la
riquesa, de manera que la llibertat pot obtenir el triomf final.
Alguns historiadors com Daniel Pipes
afirmen que el cop de Gaddafi i la consegüent revolució “més que qualsevol altre
esdeveniment va marcar el començament del renaixement islàmic després de dècades
d'occidentalització aparentment irreversible”.[19]
Curiosament, en aquest sistema anàrquic, governamental de base, els libis no
tenien dret a canviar el seu govern.
Gaddafi va practicar la seva pròpia i
única marca de l'Islam. Aquest enfocament poc ortodox de la religió el va
portar a algun conflicte amb els clergues islàmics i ha a anar en contra de la
majoria dels fonamentalistes islàmics. Immediatament després de la seva
revolució, en un intent d'aplacar als clergues musulmans, Gaddafi va prohibir
el consum d'alcohol. No obstant això, tot i aquest gest inicial de conciliació per
organitzar l'Islam, aviat es va fer evident que Gaddafi veia als clergues musulmans
com mediadors innecessaris entre les persones i Déu.[20] Després, el 1978, va declarar el hadith[21]
com no vinculant. Al seu lloc, va imposar el seu propi evangeli personalitzat,
“El Llibre Verd”, com "la guia per a l'emancipació de l'home".[22]
Aquesta acció va enfurismar no només als clergues musulmans libis, sinó també a
moltes altres persones influents en tot el món musulmà. Contràriament a la pràctica
comú, va declarar la igualtat de la dona dins la societat líbia. Posteriorment,
va assegurar que els codis de vestimenta musulmana i altres costums anaven en contra
de la igualtat de les dones i van ser prohibits. A més, va permetre a les dones
servir en les forces armades líbies i les va encoratjar a rebre formació i anar
a la universitat.
GADDAFI I LA TRIBU
En la major part de l'Orient Mitjà
modern la primacia de l'Estat en l'exercici del poder polític nacional és
reconeguda pels governs i els ciutadans. La fidelitat a les ideologies de
parentiu i a les genealogies poden complementar o subvertir les institucions de
l'Estat a nivell nacional o servir en el pla local, sobretot quan la penetració
de l'Estat és feble, però la lleialtat tribal no és normalment considerada com
una alternativa legítima per a l'estat burocràtic ni com un mecanisme per a la resolució
de conflictes polítics i econòmics.[23]
Entre les poques excepcions a aquesta
proposició general trobem el cas de Líbia amb el rei Idris i Muammar Gaddafi.
Encara que molt diferents en les seves postures en política exterior,
orientació econòmica, i la seva política social i cultural, ambdós règims
comparteixen una remarcable aversió a la independència en les institucions estatals
i les ideologies per aconseguir la legitimitat política i la lleialtat. D'una manera
o altra, els dos règims es van tornar cap al llenguatge i la realitat de la
tribu per guanyar suport i mantenir la seva autoritat. Els imperatius tribals
van ser interpretats en diferents termes durant la monarquia, la qual emfatitzava
la cohesió i l’exclusivitat del parentiu, i va delegar l'autoritat en famílies
poderoses a nivell local que consolidaven les seves posicions amb matrimonis
mixtos que feien que els llocs del govern fossin ocupats en base a l’amistat o
connexions familiars i no per mèrit propi.[24]
Tot això va canviar amb la revolució
de 1969, on Gaddafi va deixar clara des de ben aviat la seva oposició al
tribalisme com a organització política amb el suport dels membres del Comitè
Revolucionari que veien el suport tribal de l'antic règim com contrarevolucionari
i conservador. El nou règim va decretar l'abolició de la tribu com a institució
legal i va re-dibuixar el límits locals administratius per tal d'incloure seccions
de diverses tribus en cada una de les noves unitats administratives. Però, malgrat
els esforços del règim per a l'eradicació de la confiança política en
l'afiliació tribal i la seva substitució per la lleialtat ideològica, les
relacions tribals encara conserven gran part de la seva importància. De fet,
després de només una década de la seva arribada al poder, i davant la creixent oposició
política al seu règim, Gaddafi va caure de nou en la dependència dels seus propis
parents convertint Líbia en una finca familiar on tots ells gaudien
d'importants posicions en el poder.
Val la pena esmentar com Gaddafi amb
les seves pròpies paraules defineix el concepte de tribu i els seus avantatges
en el tercer volum del “Llibre Verd”, titulat “Les bases socials de la Tercera
Teoria Universal”:
“En el sentit social, la societat
familiar és millor que la de la tribu, la societat tribal és millor que la de
la nació i la societat de la nació és millor que la societat mundial respecte a
la comunió, l'afecte, la solidaritat i els beneficis. [...] La tribu és el
"paraigües" per a la seguretat social. La tribu proporciona als seus
membres protecció colUlectiva en forma de multes, venjança i defensa, és a dir,
protecció social. La sang és el factor primordial en la formació de la tribu,
però no és l'únic, perquè l'afiliació és també un factor en la formació de la
tribu. Amb el pas del temps, les diferències entre els factors de la sang i
l'afiliació desapareixen, deixant la tribu com una unitat social i física”[25]
En canvi, més endavant, quan parla del
concepte de nació, Gaddafi troba en el tribalisme certs inconvenients:
“El tribalisme danya el nacionalisme
perquè la lleialtat tribal debilita la lleialtat nacional i floreix al seu
càrrec. De la mateixa manera, la lleialtat a la familia prospera a costa de la
lleialtat tribal i l'afebleix. La lleialtat nacional és esencial per a la
nació, però, al mateix temps, és una amenaça per a la humanitat.”[26]
L'Estat, per contra, només té un mèrit
possible: pot ser l'expressió política del nacionalisme. L'experiència de Líbia
amb el nacionalisme italià i la corrupción monàrquica pot ser la millor, potser
l'única, il.lustració de l'observació de Gaddafi:
“L'Estat nacional és l'única forma
política que és coherent amb l'estructura social natural. La seva existència
perdura, a menys que estigui subjecte a la tiranía d'un altre nacionalisme més
o menys fort que la seva estructura política, com un estat, i es vegi afectada
per la seva estructura social en forma de tribus, clans i famílies. Una
estructura política es corromp si es subordina a l'estructura sectària social
de la família, tribu o secta, i adopta les seves característiques.”[27]
Gaddafi esperava superar la
contradicció entre tribu i estat a través del nacionalisme i l'igualitarisme.
La nació, la forma política de la qual és l'estat, és interpretada com una gran
tribu familiar i educativa. De la mateixa manera, la igualtat implícita en la
ciutadania, ell l'entén com l'igualitarisme de la llei natural i el socialisme
nacional. A llarg termini, aquesta resolució sobre els valors tribals, l'hostilitat
cap a l'Estat, i la demanda de l'economia política internacional no és més estable
que la vacil.lació de la monarquia entre la condemna i l'ús del nepotisme. El que
d'alguna manera va concedir certa permanència a aquesta teoria va ser el grau de
sentiment popular que es va aconseguir i que, a través del llenguatge del nacionalisme
i l'igualitarisme, li va donar certa respectabilitat ideològica.
Però sembla ser que quan Gaddafi va
redactar el seu tractat de filosofia política l'any 1975 ja era conscient que
la unificació de les tribus líbies sota un estat artificial podria comportar
conflictes a la llarga. Per això és interessant veure en aquestes línies com el
líder libi vaticina d'alguna manera el conflicte actual a Líbia i a la vegada ens
dóna algunes de les claus per arribar a la conclusió que la revolta i posterior
guerra civil no van ser només un clam per la llibertat i la democràcia, sinó
també una reivindicació tribal i nacionalista que semblava ja oblidada però que
va tornar a ressorgir sota la bandera de l'antic regne de Líbia:
“Si les tribus d'una nació disputen i
busquen només els seus propis interessos, llavors la nació es debilita. […] Quan
l'estructura política i la realitat social són congruents, com en el cas de la
nació-estat, aquesta perdura i no canvia. Si un canvi és forçat pel
colonialisme extern o un col.lapse intern, la nació torna a aparèixer sota la
bandera de lluita nacional, el renaixement nacional i la unitat nacional. Quan
una estructura política abasta més d'una nació, el mapa será trencat per cada
nació i aquesta guanyarà la seva independència sota la bandera de la seva nació
respectiva. [...] Tots els estats que contenen diverses nacionalitats, per
qualsevol raó - religió, economia, poder militar o ideologia - seran destruïts
pels conflictes nacionals fins que cada nació obtingui la seva independència,
ja que el factor social, inevitablement, triomfarà sobre el factor polític. Fer
cas omís de la unió nacional de les comunitats humanes i establir un sistema
polític en contradicció amb la realitat social només estableix una estructura
temporal que serà destruïda pel moviment del factor social d'aquests grups, és
a dir, la integritat nacional i el dinamisme de cada comunitat.” [28]
REVOLTES I GUERRA
CIVIL
Començant a Tunísia i Egipte i, seguit
després a la Península Aràbiga i l’Orient Mitjà, des de principis de 2011 hem
viscut una onada de protestes i revoltes en tot el món àrab que van finalitzar
amb la caiguda d’alguns d’aquests régims i les reformes en d’altres per tal
d’assegurar la seva supervivència. Tres hipòtesis han sorgit sobre aquestes
revoltes, la primera era que representaven l'oposició popular als governs existents,
en comptes que representaven el descontentament de les minories - en altres
paraules, que aquestes eren revolucions populars. En segon lloc, es suposa que
aquestes revolucions van tenir com a objectiu comú la creació d'una societat
democràtica. I, en tercer lloc, que el tipus de societat democràtica que volien
era similar a la democràcia europea-nordamericana, és a dir, un sistema
constitucional de suport als valors democràtics occidentals.
A arrel d’això, a Occident va sorgir
una narrativa sobre el que va succeir al món àrab que es va convertir en el
marc per reflexionar sobre la regió. Aquesta narrativa ens relata com la regió
estava siguent escombrada per revolucions democràtiques (en el sentit
occidental) que es revelaven contra els règims opressius. Occident va tractar de
ser compatible amb aquests aixecaments suaument, això vol dir que no els va patrocinar,
però va actuar a temps per evitar la continuació dels règims repressius.
Aquesta va ser una maniobra complexa. Si Occident donava suport als rebels es
convertiria en una nova fase d'imperialisme occidental, però la falta de suport
a la caiguda dels règims seria una traïció als seus principis morals. Occident va caminar a la corda fluixa d'aquests
principis contradictoris durant algún temps i Líbia va ser el lloc on finalment
va caure. Segons el seu relat, el que va passar a Líbia va ser un més en la
sèrie d'aixecaments democràtics, però en aquest cas suprimit amb una brutalitat
fora dels límits del que pot ser tolerat. Els casos de Tunísia i Egipte van ser
un èxit, però Líbia era un cas en què el món no podía romandre al marge mentre Gaddafi
destruia una societat pel seu aixecament contra ell. En aquest momen, el fet
que el món s'havia mantingut al marge per més de 40 anys, mentre que Gaddafi reprimia
brutalment a la seva pròpia gent i altres no era la qüestió. En la narrativa s'argumentava
que Líbia ja no era una tirania aïllada, sinó part d'un augment generalitzat -
i aquella en què la integritat moral d'Occident s'estava provant a l'extrem.
Per descomptat, com en altres països,
hi ha una gran divergència entre la narrativa i el que realment passa. Els
disturbis a Tunísia i Egipte van fer pensar als opositors de Gaddafi sobre les
seves oportunitats, i la facilitat aparent dels aixecaments en aquests països
els va donar un cert grau de confiança. Però seria un error enorme veure el que
va pasar a Líbia com un aixecament democràtic liberal en massa. Aquesta
narrativa podia servir per a la majoria de països, però a Líbia, es descomponia
completament.
L'aixecament a Líbia va consistir en
un conjunt de tribus i personalitats, membres del govern libi, alguns dins de
l'exèrcit i molts altres antics opositors del règim, els quals van veure una
oportunitat en aquest moment en particular. Encara que moltes zones de l'oest
de Líbia, en particular a les ciutats de Zawiya i Misrata, s'identificaven amb
l'oposició, no eren el cor de l'oposició històrica a Trípoli, que es troba a
l'est.[29]
Aquesta regió, coneguda en l'època anterior a la independència com la Cirenaica,
era el nucli del moviment d'oposició. Units potser només per la seva oposició a
Gaddafi, aquestes persones no tenien una ideologia comú i certament no tots
advocaven per la democràcia a l'estil occidental. D'acord amb la narrativa, Gaddafi
ràpidament hauria d'haver estat vençut, però no va ser així. Ell en realitat tenia
un suport considerable entre algunes tribus i en l'exèrcit i tots aquests seguidors
tenien molt a perdre si ell era derrocat, per tant, van resultar molt més forts
en conjunt que l'oposició. Per sorpresa de tots, Gaddafi no només no va fugir, sinó
que va contraatacar sense miraments als seus enemics.
En realitat, això no hauria d'haver
sorprès al món tant com ho va fer. Gaddafi no va estar al poder durant 41 anys
perquè fos un ximple ni perquè no tingués suport. Va ser molt acurat a l'hora
de recompensar als seus amics i debilitar els seus enemics, i amb això va
aconseguir motivar als seus seguidors de manera substancial. Quan Gaddafi ataca
Bengasi, la narrativa canvia del triomf de la democràcia de masses a la
necessitat de protegir dels seus atacs a aquesta part de la població revoltada.
De fet, Occident
va donar support en aquesta guerra civil a un grup molt divers i, de vegades
hostil entre si, d'individus i tribus units per l'hostilitat de Gaddafi i per
no gaire més.
La guerra civil va finalitzar
vuit mesos després amb la captura i posterior assasinat de Gaddafi a Sirte, la
seva ciutat natal. El
Consell Nacional de Transició (CNT) va ser reconegut internacionalment i al juny
de 2012 es escollida l’Assemblea Nacional amb la missió de constituir un nou
govern, escollir al primer ministre i elaborar una nova constitució. Contràriament
al que ha fet Tunísia creant una llei electoral on els candidats accedeixen a
l’Assemblea sense tenir en compte la seva procedència, a Líbia es reparteix el
poder de manera paritativa entre les diferents regions.
La transició a Líbia ha estat i està sent, si més
no, difícil. Els libis es troben actualment davant d’una sèrie de difícils
reptes que hauran d’afrontar a curt termini si volen que la seva llarga i
sagnant lluita per la democracia no caigui en va. Entre ells es troben la
feblesa dels partits polítics en general, degut a la falta de tradició política,
i la re-tribalització de la societat. No hi ha dubte de que les tribus están
jugant un paper molt important en el marc de la transició, la guerra i la situació
d’inseguretat en la que encara es troba el país actualment han fet que es
converteixin en actors fonamentals i garants de la seguretat i la solidaritat.
A més, darrerament ha aparegut un element inexistent i fins i tot inesperat, la
questió berber. La població berber representa el 10% de la població líbia i sembla
ser que la nova transició els ha obert un espai per alçar la veu i reivindicar
el reconeixement de la seva identitat i, per qué no, la creació d’una autonomía
pròpia. Però, segons el profesor Moncef Djaziri de la Universitat de Lausana,
això no es més que una utopia, tenint en compte la forta oposició que suponen i
el gran pes que tenen els partits islamistes actualment a Líbia, on sembla ser
que els libis no tenen més opció que sentir-se únicament àrabs i musulmans.
CONCLUSIONS
Molt s'ha parlat i escrit en els
darrers temps sobre la figura de Gaddafi i el seu règim tirànic, però no hem
d'oblidar que poc abans se'l qualificava només de “líder excèntric” que
viatjava amb la seva falange d'amazones verges, s'allotjava en les seves
visites als principals líders occidentals en la tradicional haima o
lluïa un vestuari singular i exclusiu. Les mateixes potencies occidentals que van
donar suport al seu enderrocament semblaven oblidar els seus 41 anys al poder,
les seves pretensions dinàstiques, el culte que promulgava a la seva personalitat
i la repressió minuciosa de la dissidència.
Però Gaddafi era molt més que això, no
hem d’oblidar que el seu règim va suposar una ruptura amb la colonització i la
posterior monarquia controlada per les potencies estrangeres. En alliberar el
país de les bases militars estrangeres i dotant a l’estat de la seva base
econòmica, va permetre a Líbia ocupar un lloc en l’escena internacional i va
proporcionar al país els recursos necessaris per poder construir un gran país.
A més va impulsar grans canvis a nivell social, dotant a tots els habitants de
prestacions sanitàries gratuïtes, educació i millora de l’estatut de la dona.
Elements que avui perillen degut principalment a la re-introducció del repudi i
la poligamia en la nova constitució.
Però les seves contradiccions i
incoherències en la seva activitat diplomática van tenir molt més pes que les
millores realitzades en pro de la societat líbia. Les seves idees extravagants
de fusionar Líbia amb Egipte, Síria, Tunísia i Sudan[30],
o la seva possible solució al conflicte palestí amb la creació d'un estat
anomenat Isratina, van fer que la seva credibilitat a nivell internacional
decaigués i les potencies occidentals només veiessin al seu país com una font
de recursos naturals. A més de recolzar a tres dels tirans més sagnants de
l'Àfrica (Bokassa a l'Imperi Centreafricà, Idi Amin a Uganda i Mobutu al Zaire)[31],
va finançar a qualsevol grup armat o terrorista que es definís com
“antiimperialista” o “anticolonialista” i va participar en diversos casos de
terrorisme d'estat a l’estranger amb l'atac de dos avions de passatgers i una
discoteca a Berlín.[32]
Als seus darrers anys al poder,
Gaddafi va optar per la reconciliació. Va pagar indemnitzacions, va oferir
contractes petroliers, va renunciar a combatre el neocolonialisme, es va sumar
a la “guerra contra el terrorisme” de George W. Bush i, fins i tot, al 2009 va
ser convidat per Barack Obama a la cimera del G-8 celebrada a Itàlia. Però amb
les seves contradiccions, incoherències, i sobretot amb la seva personalitat i
ànsies de poder no va saber dotar a Líbia del bé més preuat, la llibertat.
Per altra banda, seria un error
suposar que els mateixos interessos que van fer que les potencies occidentals
donessin suport al règim de Gaddafi durant tants anys canviessin per l'actual
situació que viu el país.
Al meu entendre, fer la guerra per
perseguir l'interès nacional en rares ocasions és necessari. Portant a terme
una guerra per raons ideològiques requereix una clara comprensió de la
ideologia i una encara més clara comprensió de la realitat sobre el terreny. En
aquesta intervenció, la ideologia no era tan clara com podia semblar, ja que ens
trobavem amb diversos conflictes dins de la mateixa revolució: per una banda el
poble libi demanava democràcia i llibertat, per l'altra els habitants de les
províncies històriques reclamaven el reconeixement que el règim els havia
usurpat, sense oblidar als seguidors de Gaddafi disposats a defensar al seu líder
fins al final. De fet, la realitat dels aixecaments democràtics en el món àrab ja
era de per si complicada i, en el cas concret de Líbia, encara més. Sembla que
Muammar Gaddafi mai va imaginar que el seu govern arribaria al final. El lema
"La revolució eterna" va ser una de les consignes de la seva
perdurable Líbia, però, a mesura que la confrontació entre la seva antiga
revolució i la nova es va intensificar, una pregunta que havia rondat el país
en els darrers anys es va convertir en una gran urgència: com serà la Líbia post-Gaddafi?
Durant els llargs anys del seu mandat, Gaddafi havia utilitzat sense pietat un
conjunt de polítiques de "divideix i venceràs" que no només van
mantenir als seus oponents separat els uns dels altres, sinó que també
debilitaven completament qualsevol institució social o política al país.
Més enllà de Gaddafi, sembla ser que només
hi ha un gran buit polític, un buit que Líbia d'alguna manera haurà d'omplir.
El que ara es requereix de Líbia serà el que Gaddafi havia evitat
deliberadament durant 42 anys: la creació d'un estat modern on els libis es
converteixen en ciutadans de veritat, amb tots els drets i deures que això comporta.
Els obstacles, però, están sent enormes ja que després de la destrucció sistemàtica
de la societat local, després d'usar les tribus perquè es destrueixin entre si,
després d'avortar l'aparició d'una generació de joves amb pes a la vida
política, tot agreujat per la incoherència general de les institucions
burocràtiques i administratives del país, Gaddafi ha deixat al seu darrera una
nova Líbia amb difícils reptes que assolir.
Després de Gaddafi, els nous
governants de Líbia, hauran de trobar la manera de reunir un gran nombre de
grups socials que fins ara han compartit molt poc, excepte la riquesa
petroliera del país. Malauradament, hi ha molt pocs models a seguir per Líbia.
La probabilitat que una sèrie de grups dispars exigeixi una major rendició de
comptes i la seva representació al govern, suggereix més el cas dels Balcans
que no pas els dels seus veïns Egipte o Tunísia, com a probables precursors de
la construcció de la nova Líbia.
Malgrat el seu caràcter i les seves
ànsies de poder, si Gaddafi va entendre clarament una cosa sobre Líbia és que
la seva història podia ser una força poderosa i podía ser aprofitada com ell
mateix ho va fer en les seves invocacions d'Omar al-Mukhtar[33]
i la resistència contra el colonialisme, per un implacable projecte polític. Aquest projecte,
de fet, ha acabat devastant Líbia en tots els nivells. Siguin qui siguin els nous
governants de Líbia, el seu desafiament serà aprendre de les lliçons de la seva
trista història recent, i després avançar decididament amb el compromís i la saviesa,
qualitats que en el règim de Gaddafi van arribar a mancar tan vilment.
[1] Moncef
Djaziri, “État et société en Libye: Islam, politique et modernité”
(L'Harmmattan, París, 1996)
[2] Jamil M. Abun- Nasr, “A history of the Maghreb in the Islamic period”
(Cambridge University Press, 1987)
[3] Per més informació sobre la geografia i història de Líbia, vegeu: Helen
Chapin Metz, “Libya”, o http://lcweb2.loc.gov/frd/cs/lytoc.html (The Library
of Congress, Country Studies)
[4] Ronald Bruce St. John, “Libya and the United States: two centuries of
strife” (University of Pennsylvania Press, 2002)
[5] Geoffrey Leslie Simons, “Libya and the West: from independence to
Lockerbie” (Centre for Libyan Studies, Londres, 2003)
[6] Per més informació sobre el
rei Idris i el moviment
sanusí, vegeu: Nicola A. Ziadeh,
“Sanysiyah: a study of a revivalist
movement in Islam” (E.J. Brill, Leiden, Països Baixos, 1958)
[7] Wasniss A. Otman i Erling Karlberg, “The Libyan economy: economic
diversification and international repositioning” (Springer, 2007)
[8] LaVerle Berry, “Qadhafi and the Revolutionary Command Council” (The
Library of Congress, Country Studies) http://lcweb2.loc.gov/frd/cs/lytoc.html)
[9] Per
més informació sobre Nàsser i la seva teoria revolucionaria, vegeu: Albert
Djemal, “Hombres que cambiaron nuestro mundo” (Plaza y Valdés, Mèxic, 2001)
[10] Geoffrey Leslie Simons, “Libya and the West: from independence to
Lockerbie” (Centre for Libyan Studies, Londres, 2003)
[11] Dirk J. Vandewalle, “A history of modern Libya” (Cambridge, 2006)
[12] Idem
[13] Geoffrey Leslie Simons, “Libya and the West: from independence to
Lockerbie” (Centre for Libyan Studies, Londres, 2003)
[14] Joseph T. Stanik, “El Dorado Canyon: Reagan's undeclared war with
Qaddafi” (Naval Institute Press, 2003)
[15] Joseph T. Stanik, “El Dorado Canyon: Reagan's undeclared war with
Qaddafi” (Naval Institute Press, 2003)
[16] La
Guerra dels Sis Dies va ser un conflicte bèl.lic que va enfrontar a Israel amb
una coalició àrab formada per Egipte, Jordània, Iraq i Síria entre el 5 i el 10
de juny de 1967. En acabar la guerra, Israel havia conquerit la Península del
Sinaí, la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan
[17] Per
més informació sobre el “Llibre verd”, vegeu: Wikipedia “The Green Book” o
“What's in Gadhadi's Manifesto?” (Entrevista al professor Dirk Vandewalle del
Dartmouth College a NPR
[18] En
árab, ﺟﻤﺎﻫﻴﺮﻳﺔ generalment traduït com “Estat de les masses”.
[19] Daniel
Pipes, “In the path of God: Islam and political power” (Basic Books, 1983)
[20] John
L. Espósito, “Islam: pasado y presente de las comunidades musulmanas” (Paidós
Ibérica, Barcelona, 2006)
[21] En
àrab, حديث narració relativa a fets o a dites del profeta de l’islam.
(Diccionari Institut d’Estudis Catalans)
[22] John
L. Espósito, “Islam: pasado y presente de las comunidades musulmanas” (Paidós
Ibérica, Barcelona, 2006)
[23] Dirk J. Vandewalle, “A history of modern Libya” (Cambridge, 2006)
[24] Lisa Anderson, “Tribe and State: Libyan Anomalies” (Harvard University,
Califòrnia, 1990)
[25] Mathaba.net
(antiga agencia de notícies del règim libi, actualmente declarada com
“independent”)
http://www.mathaba.net/gci/theory/gb.htm
[26] Ídem
[27] Ídem
[28] Mathaba.net
[29] Per
més información sobre les dates i fases
de la revolta popular
a Líbia i la guerra civil,
vegeu “Guerra en Libia
con El País”: http://www.elpais.com/especial/revueltas-en-el-mundo-arabe/libia/
[30] Dirk J. Vandewalle, “A history of modern Libya” (Cambridge, 2006)
[31] Ídem
[32] Per més informació sobre els atemptats, vegeu: Rodney Wallis,
“Lockerbie: the story and the lessons” (Praeger Publishers, 2001) o Harvey W.
Kushner “Encyclopedia of terrorism” (Sage Publications, 2003)
[33] Omar
al-Mukhtar (1860-1931), heroi nacional de Líbia i membre de la Sanussia,
organització religiosa amb funcions administratives i militars. Va encapçalar
la resistència anticolonial italiana a Cirenaica (1923-1931), quan va ser
capturat pels italians i condemnat a mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario