Sobre les seves preferències de treballar durant el dia, escriure amb llapis del número dos, o el seu gust pel menjar, el beure, les armes, la música i l’art, Hemingway no va ser mai reticent. Però quan la qüestió tocava els sentiments, les seves respostes eren sempre elusives o fredes negatives. No va acceptar que s’escrigués cap biografia seva en vida i esperava que ningú l’escrivís fins passat un segle de la seva mort. Tot i així, Hemingway va atreure més atenció com a home que com a escriptor i té molta més producció escrita no-literaria sobre la seva vida que cap altre autor americà del segle XX.Una simple però contundent raó per tot això va ser el seu estil de vida, tan dramàtic com la seva prosa però molt més barroc. Durant més de trenta dels seus quaranta anys com escriptor famós, les seves altres “carreres” com caçador, pescador, esquiador, boxejador, reporter, soldat, aficionat a les curses de bous,… van ser recollides amb entusiasme per la premsa del cor de l’època. Amb el pas de cada dècada el seu estil de vida variava en detalls, però el patró essencial prevalia: Hemingway va córrer el risc que els joves somien i els vells nostàlgicament desitgen haver corregut. Un jove d’acomodada casa burgesa destinat a seguir aquest tradició que va optar per un camí totalment diferent i perillós. Però Hemingway va haver de pagar les penalitats per prendre aquests riscos. En guerra i en pau, va patir malalties i centenars de ferides a las que va sobreviure, excepte a l’última, provocada per ell mateix. Hemingway va viure com un americà del segle XX i, tant a la seva vida com a la seva obra, resonen les familiars notes del temps que li va tocar viure: soledat, alienació, i desil.lusió. Però d’alguna manera, l’experiència de Hemingway promet un triomf de l’ànima sobre el terror, i sembla assegurar que l’heroisme és d’alguna manera encara possible.
Ernest Hemingway tenia 18 anys quan es va enllistar a la Creu Roja Americana per participar a la escena europea de la Primera Guerra Mundial. Va ser enviat al nord d’Itàlia on, per un curt període de temps durant l’estiu de 1918, va treballar com a conductor d’ambulàncies fins que el van ferir mortalment. A Farewell to Arms, publicat al setembre de 1929, no es pot nomenar exactament obra autobiogràfica però conté molts elements autobiogràfics.
Aquest únic mes de servei a la rereguardia no va ser la seva única experiència amb la guerra. Com Frederic Henry, ell també es va enamorar en període bèl.lic d’una infermera. Amb més de dos centes peces de metralla incrustada a les seves cames, Hemingway va ser ingressat a l’hospital americà de Milà on va ser intervingut en dues ocasions. Entre el personal hospitalari es trobava l’infermera Agnes Hannah von Kurowsky, que es va convertir en el model per Catherine Barkley.
Un canvi cultural en l’actitud – els inicis del modernisme – va ser una conseqüència directa de la guerra. Una generació sencera d’homes i dones educats, formats i idealistes, a Europa i els Estats Units, va experimentar el col.lapse de les veritats tradicionals d’honor, servei, patriotisme i compromís cap a la nació. Hemingway ja va descriure aquest nou món i aquesta generació perduda a la seva anterior novel.la The Sun Also Rises (1926), en realitat, ell era un membre més d’aquesta generació i va escriure A Farewell to arms des d’aquesta perspectiva. Hemingway va adscriure a la figura del soldat la capacitat requerida per cada ésser pensant que habités en aquest període, i com aquest ha d’aprendre a suspendre la seva imaginació i viure completament cada segon del present sense abans ni després. Aquesta capacitat és un dels components del codi de comportament honorable de Hemingway, a la vegada que una característica associada al modernisme i l’existencialisme.
.
La novel.la
.
El tinent Frederic Henry és un jove conductor d'ambulància americà que serveix en l'exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. A l'inici de la novel.la, la guerra està acabant coincidint amb l'arribada de l'hivern, i Henry decideix recórrer Itàlia. La primavera següent, al seu retorn al front, Henry coneix Catherine Barkley, una infermera anglesa per la qual està interessat en un principi el seu amic Rinaldi. Rinaldi, però, ràpidament s'esvaeix de l’escena per deixar pas a que Catherine i Henry participin en un elaborat joc de seducció. Després de patir el dol per la recent mort del seu promès, Catherine anhela l'amor tan profundament que es conformarà amb la il.lusió del mateix. La seva passió desperta el desig d'interacció emocional en Henry, a qui la guerra ha deixat fredament entumit.
Quan Henry és ferit al camp de batalla, és portat a un hospital de Milà per recuperar-se. Diversos metges li recomanen de restar al llit durant sis mesos després de sotmetre's a una operació, però ell no pot acceptar un període tan llarg de recuperació. Un cirurgià audaç i loquaç anomenat Dr.Valentini es compromet a operar-lo immediatament. Henry s'assabenta feliç que Catherine ha estat també traslladada a Milà i comença la seva recuperació sota la seva cura. Durant els mesos següents, la seva relació s'intensifica, ja no és simplement un joc d’intercanvi de promeses buides i petons juganers, si no que el seu amor es converteix en poderós i real. Com les línies d'un guió, les emocions autèntiques es comencen a dibuixar.
Quan Henry és ferit al camp de batalla, és portat a un hospital de Milà per recuperar-se. Diversos metges li recomanen de restar al llit durant sis mesos després de sotmetre's a una operació, però ell no pot acceptar un període tan llarg de recuperació. Un cirurgià audaç i loquaç anomenat Dr.Valentini es compromet a operar-lo immediatament. Henry s'assabenta feliç que Catherine ha estat també traslladada a Milà i comença la seva recuperació sota la seva cura. Durant els mesos següents, la seva relació s'intensifica, ja no és simplement un joc d’intercanvi de promeses buides i petons juganers, si no que el seu amor es converteix en poderós i real. Com les línies d'un guió, les emocions autèntiques es comencen a dibuixar.
Una vegada que la cama danyada de Henry ha curat, l'exèrcit li concedeix tres setmanes de convalescència, després de les quals ha de tornar al front. Henry vol planificar un viatge amb Catherine, que li revela que està embarassada. Al dia següent, Henry és diagnosticat d’icterícia i la senyoreta Van Campen, la superintendent de l'hospital, l'acusa de provocar-se la malaltia ell mateix com a conseqüència de beure en excés. Convençuda de que la malaltia de Henry és un intent d'evitar el seu deure com a soldat, Miss Van Campen dóna l’alta a Henry i és enviat de nou al front. A la seva partida, Catherine i Henry es prometen devoció mútua.
Henry viatja al front, on les forces italianes perden terreny i mà d'obra diària. Poc després de la seva arribada, el bombardeig comença. Henry porta el seu equip de conductors d'ambulància cap a la gran columna d'evacuació deles tropes. Quan un dels seus vehicles s'encalla en el fang, Henry ordena a dos enginyers que ajudin a alliberar el vehicle i, quan aquests es neguen, dispara a un d'ells. Durant el seu trajecte, un dels conductors és mort a trets per la rereguarda i l’altre decideix rendir-se, mentre que Henry busca refugi en una granja. En reunir-se amb la retirada l'endemà, el caos s'ha declarat: soldats, enfurismats per la derrota italiana, executen als comandants a la vista de tothom. Henry és atrapat però aprofita el desconcert i, en un moment crucial, s’escapa i es submergeix en el riu. Després de nedar una distància de seguretat aigües avall, aconsegueix pujar a un tren amb destinació a Milà. S'amaga sota una lona que cobreix les peces d’artilleria emmagatzemades, pensant que les seves obligacions envers l'esforç de la guerra són una i somiant amb el seu retorn a Catherine.
Finalment, Henry es retroba amb Catherine a la ciutat de Stresa. A partir d'aquí els dos escapen a Suïssa remant tota la nit en un petit bot prestat. Arriben a l’encantador poble alpí de Montreux i acorden deixar la guerra darrere d'ells per sempre. Encara que Henry és turmenta de vegades i es sent culpable per abandonar els homes al front, els dos aconsegueixen viure una vida feliç i tranquil.la. Quan arriba la primavera, la parella es trasllada a Lausana per poder estar més a prop de l'hospital. Un matí d'hora, Catherine es posa de part. El part és excepcionalment dolorós i complicat i finalment Catherine dóna a llum un nen mort i, aquella mateixa nit, mor ella mateixa d'una hemorràgia. Henry es queda al seu costat fins que ella marxa, tracta de dir-li adéu, però no pot. I torna al seu hotel sota la pluja.
Henry viatja al front, on les forces italianes perden terreny i mà d'obra diària. Poc després de la seva arribada, el bombardeig comença. Henry porta el seu equip de conductors d'ambulància cap a la gran columna d'evacuació deles tropes. Quan un dels seus vehicles s'encalla en el fang, Henry ordena a dos enginyers que ajudin a alliberar el vehicle i, quan aquests es neguen, dispara a un d'ells. Durant el seu trajecte, un dels conductors és mort a trets per la rereguarda i l’altre decideix rendir-se, mentre que Henry busca refugi en una granja. En reunir-se amb la retirada l'endemà, el caos s'ha declarat: soldats, enfurismats per la derrota italiana, executen als comandants a la vista de tothom. Henry és atrapat però aprofita el desconcert i, en un moment crucial, s’escapa i es submergeix en el riu. Després de nedar una distància de seguretat aigües avall, aconsegueix pujar a un tren amb destinació a Milà. S'amaga sota una lona que cobreix les peces d’artilleria emmagatzemades, pensant que les seves obligacions envers l'esforç de la guerra són una i somiant amb el seu retorn a Catherine.
Finalment, Henry es retroba amb Catherine a la ciutat de Stresa. A partir d'aquí els dos escapen a Suïssa remant tota la nit en un petit bot prestat. Arriben a l’encantador poble alpí de Montreux i acorden deixar la guerra darrere d'ells per sempre. Encara que Henry és turmenta de vegades i es sent culpable per abandonar els homes al front, els dos aconsegueixen viure una vida feliç i tranquil.la. Quan arriba la primavera, la parella es trasllada a Lausana per poder estar més a prop de l'hospital. Un matí d'hora, Catherine es posa de part. El part és excepcionalment dolorós i complicat i finalment Catherine dóna a llum un nen mort i, aquella mateixa nit, mor ella mateixa d'una hemorràgia. Henry es queda al seu costat fins que ella marxa, tracta de dir-li adéu, però no pot. I torna al seu hotel sota la pluja.
.
Anàlisi de l'obra
.
Situada en el context de la Primera Guerra Mundial, A Farewell to Arms, a més de ser una història d’amor, també planteja qüestions filosòfiques. Hemingway ens planteja en ella tres missatges principals: el horrors de la guerra, el món caòtic i sense sentit, i la necessitat d’escapar de la seva crueltat. Els missatges es transmeten a través del protagonista, Frederic Henry, que a més d’haver-se d’enfrontar als efectes traumàtics de la guerra, ha de fer-ho amb problemes ètics i morals. El personatge de Catherine es converteix en protector de Henry contra el món exterior i en el seu respir i refugi de la crua realitat.
En un principi sembla mostrar la crueltat de la guerra i els seus efectes psicològics i físics en les persones que l’han viscut, però és molt més que això. A la novel.la trobem molts dels personatges terriblement afectats per la guerra, els soldats són mutilats i traumatitzats de totes les maneres possibles. Les seves vides s’amortitzen i els seus morts semblen insignificants. El caràcter de Henry es torna inestable a causa de la guerra I es troba constantment lluitant contra els dolorosos records que assatgen la seva ment. Quan Catherine esmenta aquest tema ell intenta canviar-ho ràpidament perquè no pot suportar-ho, és massa dolorós per a ell. La seva meta es converteix en intentar oblidar la guerra, tant física com psicològicament, però sempre torna a ella d’una manera o altra.
Hemingway també vol mostrar com la vida pot arribar a ser caòtica i sense sentit. Henry és ateu i no dóna importància a la vida fins que es troba colpejat per la possibilitat de la mort de Catherine. Ella és l’únic que el lliga a la fe, és tot per ell, és el seu Déu. En el moment en que Catherine es troba entre la vida i la mort, tot canvia de sobte a la seva vida. Comença a parlar amb Déu i li demana que no la prengui del seu costat. És el més vulnerable enaquest moment i s’ha d’auto-convèncer que encara resta esperança a la vida. Catherine s’havia convertit en la seva assegurança de vida i no pot entendre la vida sense ella.
En un principi sembla mostrar la crueltat de la guerra i els seus efectes psicològics i físics en les persones que l’han viscut, però és molt més que això. A la novel.la trobem molts dels personatges terriblement afectats per la guerra, els soldats són mutilats i traumatitzats de totes les maneres possibles. Les seves vides s’amortitzen i els seus morts semblen insignificants. El caràcter de Henry es torna inestable a causa de la guerra I es troba constantment lluitant contra els dolorosos records que assatgen la seva ment. Quan Catherine esmenta aquest tema ell intenta canviar-ho ràpidament perquè no pot suportar-ho, és massa dolorós per a ell. La seva meta es converteix en intentar oblidar la guerra, tant física com psicològicament, però sempre torna a ella d’una manera o altra.
Hemingway també vol mostrar com la vida pot arribar a ser caòtica i sense sentit. Henry és ateu i no dóna importància a la vida fins que es troba colpejat per la possibilitat de la mort de Catherine. Ella és l’únic que el lliga a la fe, és tot per ell, és el seu Déu. En el moment en que Catherine es troba entre la vida i la mort, tot canvia de sobte a la seva vida. Comença a parlar amb Déu i li demana que no la prengui del seu costat. És el més vulnerable enaquest moment i s’ha d’auto-convèncer que encara resta esperança a la vida. Catherine s’havia convertit en la seva assegurança de vida i no pot entendre la vida sense ella.
“¿Y si se moría? No, no se moriría. Hoy en día no se muere de parto.”(216)
La seva ment segueix dient-li que Catherine morirà, peró continuament es vol convèncer a ell mateix que no serà així. Si Catherine mor, Henry es queda sense la seva raó per viure, ella és el seu refugi de la realitat i aquesta realitat és massa dolorosa per viure-la ell sòl.
La relació entre Henry i Catherine mostra el poder de l’amor. Arriba un punt en que Henry només està satisfet si està al costat de Catherine, el seu amor l’ajuda a romandre aliè al món exterior. Sota l’abraçada de Catherine, Henry és capaç d’oblidar-se de la malaltia que pateix el món en aquells moments i de la guerra a la que ha lluitat. Pensar és perjudicial per a ell però, al romandre en un estat inconscient al seu costat, és capaç d’escapar de la realitat. Durant una de les seves converses, Henry li demana de no pensar en res perquè la realitat és una tortura per a ell.
Al llarg de l’obra, tots els protagonistes busquen algun tipus d’anestèsia que els ajudi a fer front a la crueltat de la guerra. Cadascú busca alguna manera d’escapar per un moment del dolor que sent. A mesura que la història avança, el lector comprova que cada personatge cerca un vici diferent que l’ajudi a mitigar la seva angoixa personal. Tots i cadascun d’ells tracten de trobar un refugi de la brutalitat a la que s’enfronten cada dia recorrent a aquestes il.lusions que els ajuden a sentir una sensació de seguretat.
“ Gracias a Dios había el cloroformo. ¡Qué debía ser antes del descubrimiento de los anestésicos! ” (216).
La relació entre Henry i Catherine mostra el poder de l’amor. Arriba un punt en que Henry només està satisfet si està al costat de Catherine, el seu amor l’ajuda a romandre aliè al món exterior. Sota l’abraçada de Catherine, Henry és capaç d’oblidar-se de la malaltia que pateix el món en aquells moments i de la guerra a la que ha lluitat. Pensar és perjudicial per a ell però, al romandre en un estat inconscient al seu costat, és capaç d’escapar de la realitat. Durant una de les seves converses, Henry li demana de no pensar en res perquè la realitat és una tortura per a ell.
Al llarg de l’obra, tots els protagonistes busquen algun tipus d’anestèsia que els ajudi a fer front a la crueltat de la guerra. Cadascú busca alguna manera d’escapar per un moment del dolor que sent. A mesura que la història avança, el lector comprova que cada personatge cerca un vici diferent que l’ajudi a mitigar la seva angoixa personal. Tots i cadascun d’ells tracten de trobar un refugi de la brutalitat a la que s’enfronten cada dia recorrent a aquestes il.lusions que els ajuden a sentir una sensació de seguretat.
“ Gracias a Dios había el cloroformo. ¡Qué debía ser antes del descubrimiento de los anestésicos! ” (216).
Al llarg de la novel.la, Henry es basa en gran mesura en el consum d'alcohol per proporcionar-se un escut per als problemes del món i de si mateix. Des del principi fins al final, constantment pensa en l'alcohol:
-¿En qué piensas, querido?
-En el whisky.
-Pero ¿aún?
-Pienso que es muy bueno.
Catherine hizo una mueca.
-Lo acepto. (209)
Fins i tot després de contraure icterícia, Henry no deixa de beure. La seva necessitat d'algun tipus de consol és tan forta que de bona gana pateix grans dolors físics, fins i tot amb risc de mort, per tal d'alleujar el seu dolor emocional. Clarament, l'alcohol és per a Henry una forma d'anestèsia, a mesura que el seu dolor empitjora, augmenta el seu consum. A més de l'alcohol, Henry també utilitza la seva relació amb Catherine com un altre mecanisme de defensa. Al principi la seva relació és només un joc amb la intenció de distreure ambdós de la realitat, a Henry dels horrors de la guerra i a Catherine de la pena pel seu promès mort.
La bella Catherine Barkley és una força poderosa en la novel.la. Quan s’introdueix per primera vegada al lector, sembla una persona una mica pertorbada mentalment. Després que ella reveli la recent pèrdua del seu enamorat a la guerra, el seu estrany comportament s'explica pel dolor de la seva pèrdua. Per tal de fer front a aquesta mort, Catherine utilitza la seva bellesa i la seva capacitat per seduir els homes com una manera de gestionar el seu dolor. Igual que Henry, que originalment veu la relació com una distracció, però després ho deixa convertir en una influència molt forta en la seva vida. El seu amor és el que finalment els permet viure. No obstant això, en lloc de ser una distracció del món, el seu amor es converteix en una de les coses de la que s’han de distreure.
-¿En qué piensas, querido?
-En el whisky.
-Pero ¿aún?
-Pienso que es muy bueno.
Catherine hizo una mueca.
-Lo acepto. (209)
Fins i tot després de contraure icterícia, Henry no deixa de beure. La seva necessitat d'algun tipus de consol és tan forta que de bona gana pateix grans dolors físics, fins i tot amb risc de mort, per tal d'alleujar el seu dolor emocional. Clarament, l'alcohol és per a Henry una forma d'anestèsia, a mesura que el seu dolor empitjora, augmenta el seu consum. A més de l'alcohol, Henry també utilitza la seva relació amb Catherine com un altre mecanisme de defensa. Al principi la seva relació és només un joc amb la intenció de distreure ambdós de la realitat, a Henry dels horrors de la guerra i a Catherine de la pena pel seu promès mort.
La bella Catherine Barkley és una força poderosa en la novel.la. Quan s’introdueix per primera vegada al lector, sembla una persona una mica pertorbada mentalment. Després que ella reveli la recent pèrdua del seu enamorat a la guerra, el seu estrany comportament s'explica pel dolor de la seva pèrdua. Per tal de fer front a aquesta mort, Catherine utilitza la seva bellesa i la seva capacitat per seduir els homes com una manera de gestionar el seu dolor. Igual que Henry, que originalment veu la relació com una distracció, però després ho deixa convertir en una influència molt forta en la seva vida. El seu amor és el que finalment els permet viure. No obstant això, en lloc de ser una distracció del món, el seu amor es converteix en una de les coses de la que s’han de distreure.
Rinaldi, amic de Henry i cirurgià a l'exèrcit, també utilitza consols per bloquejar la realitat. Igual que Henry, també utilitza l'alcohol. En gairebé totes les seves aparicions al llibre, Rinaldi està bevent, però cap dels dos es planteja el seu alcoholisme com un problema. Anhela algun tipus d'escapament i està disposat a posar en perill la seva salut i fins i tot la seva carrera per beure. No obstant això, l'addicció principal de Rinaldi són les dones. Per a ell, el sexe casual és la seva forma de masculinitat i una via d'escapament. Per Rinaldi l'únic que importa és beure, el sexe, i la feina. La seva preocupació principal és gaudir de cada moment (Carpe Diem). La seva necessitat d'un anestèsic és tan forta que ni tan sols s’adona que dóna la seva vida per aconseguir-ho.
El sacerdot és el darrer personatge a la recerca d'un anestèsic. Però, a diferència de les dependències dels altres, la distracció del sacerdot no és perjudicial. Ell confia en la seva fe i en Déu per proporcionar l'estabilitat i el refugi necessari a la seva vida. Mentre conviu amb els altres soldats, la fe del sacerdot constantment els turmenta, però ell es manté ferm en ella. No obstant això, al final, sembla que perd la seva fe durant un temps i intenta desesperadament aferrar-se al fet que la guerra és un dels extrems però la gent és bona en el fons. La seva anestèsia realment li impedeix veure la realitat.
Finalment, tots aquests consols pal.liatius resulten ser només temporals. No hi ha manera real d'escapar de la realitat perquè la realitat sempre hi és i sempre és real. Qualsevol paraula o acció que dóna lloc a un tipus de consol, és falsa i impossible, i no significa res quan tot ha acabat. Henry, per la seva banda, decideix que totes les coses es troben en un extrem o en l’altre. La religió és per als altres, el patriotisme és una farsa, la cultura és en si mateixa una distracció temporal, i fins i tot l'amor no pot durar i el seu record s’acaba esvaint amb el temps. En definitiva, la vida és absurda per a Henry.
Així, que és el que l’importa a la vida? El coratge, la dignitat i l'amor, que accepta com a fets tangibles, són per a ell les bases de la vida. Al final, de cara a la mort i la confusió, ningú es perfila com una persona amb coneixement o control d'un mateix. Henry intenta corregir els dolors de Catherine amb l’anestèsia proporcionada a l’hospital, però ella igualment acaba morint. Fins i tot en la seva pròpia vida, ell segueix prement la maneta de la bomba de l’anestèsia quan s'enfronta amb problemes que li semblen massa difícils de suportar, però acaba sol caminant sota la pluja. Al llarg de la novel.la, els personatges intenten trobar la manera d'escapar del món, però cadascú acaba morint a la seva manera. Rinaldi i Catherine físicament, mentre que Henry i el sacerdot moren emocionalment. En cadascuna de les seves vides, ell o ella només poden fer que pujar el gas anestèsic tan alt fins que arriben a un punt de ruptura. Cadascú tracta d'allunyar-se del món, però ningú pot escapar de la cruel realitat de la vida.
El sacerdot és el darrer personatge a la recerca d'un anestèsic. Però, a diferència de les dependències dels altres, la distracció del sacerdot no és perjudicial. Ell confia en la seva fe i en Déu per proporcionar l'estabilitat i el refugi necessari a la seva vida. Mentre conviu amb els altres soldats, la fe del sacerdot constantment els turmenta, però ell es manté ferm en ella. No obstant això, al final, sembla que perd la seva fe durant un temps i intenta desesperadament aferrar-se al fet que la guerra és un dels extrems però la gent és bona en el fons. La seva anestèsia realment li impedeix veure la realitat.
Finalment, tots aquests consols pal.liatius resulten ser només temporals. No hi ha manera real d'escapar de la realitat perquè la realitat sempre hi és i sempre és real. Qualsevol paraula o acció que dóna lloc a un tipus de consol, és falsa i impossible, i no significa res quan tot ha acabat. Henry, per la seva banda, decideix que totes les coses es troben en un extrem o en l’altre. La religió és per als altres, el patriotisme és una farsa, la cultura és en si mateixa una distracció temporal, i fins i tot l'amor no pot durar i el seu record s’acaba esvaint amb el temps. En definitiva, la vida és absurda per a Henry.
Així, que és el que l’importa a la vida? El coratge, la dignitat i l'amor, que accepta com a fets tangibles, són per a ell les bases de la vida. Al final, de cara a la mort i la confusió, ningú es perfila com una persona amb coneixement o control d'un mateix. Henry intenta corregir els dolors de Catherine amb l’anestèsia proporcionada a l’hospital, però ella igualment acaba morint. Fins i tot en la seva pròpia vida, ell segueix prement la maneta de la bomba de l’anestèsia quan s'enfronta amb problemes que li semblen massa difícils de suportar, però acaba sol caminant sota la pluja. Al llarg de la novel.la, els personatges intenten trobar la manera d'escapar del món, però cadascú acaba morint a la seva manera. Rinaldi i Catherine físicament, mentre que Henry i el sacerdot moren emocionalment. En cadascuna de les seves vides, ell o ella només poden fer que pujar el gas anestèsic tan alt fins que arriben a un punt de ruptura. Cadascú tracta d'allunyar-se del món, però ningú pot escapar de la cruel realitat de la vida.
.
Qohèlet
.
El llibre de l’Eclesiastés (en hebreu, Qohèlet) és uns dels llibres de l’Antic Testament, i també del Tanaj jueu, pertanyent al grup dels anomenats Llibres Sapiencials o d’ensenyances i ubicat entre els proverbis i el Cantar dels Càntars. Es tracta d’un llibre postexílic, l’autor del qual s’anomena a ella mateix “Fill de David” i “Rei a Jerusalem” (1:12), atribuït tradicionalment al rei Salomó. Tot i això, avui en dia es creu que es tracta només de figures retòriques i no d’una veritat històrica, entre altres coses perquè era habitual atribuir a Salomó qualsevol obra filosófica eminet de la que es desconeixia el seu autor – de la mateixa manera que ho era atribuir a David qualsevol peça lírica en el mateix cas – i perque l’estil literari i l’ús de la llengua l’ubica en temps dels perses de Ciro.
El seu autor sembla ser algú inqüestionablement il.lustrat. Qohèlet coneix el que passa fóra de les fronteres d’Israel, ha viatjat i ha estat en profund i prolongat contacte amb l’hel.lenisme. Encara que això està clar, molt més difícil resulta establir amb quina de les tres corrents de pensament hel.lénic simpatitza: cínic, epicuri o estoic.
El seu autor sembla ser algú inqüestionablement il.lustrat. Qohèlet coneix el que passa fóra de les fronteres d’Israel, ha viatjat i ha estat en profund i prolongat contacte amb l’hel.lenisme. Encara que això està clar, molt més difícil resulta establir amb quina de les tres corrents de pensament hel.lénic simpatitza: cínic, epicuri o estoic.
El llibre està compost per una base original a la que es van anar afegint diverses parts. L’epíleg i el pròleg, pel mode en que menciona a l’autor, seria de redacció posterior. Altres refranys que utilitzen certa mètrica també mostren la intervenció d’un altre autor, encara que els indicis encara no són suficients per afirmar amb certesa la diversitat d’autors. La llengua de l’escrit ja és arameizant i les reflexions corresponen més bé a un fons hel.lenístic.
Qohèlet es pregunta com afrontar la vida, ja que res en ella és segur excepte la mort. El seu to és marcadament existencial. Reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que rodeja a l’ésser humà, la futilitat dels esforços i dels béns de l’home, la caducitat de tot humà i les injustícies de la vida.
La incertesa de l’existència és el centre de les reflexions de Qohèlet. Ens invita a gaudir de la vida, ja que mai podem tenir certesa del que ens depararà, i també de les alegries d’aquest món, que són un do de Déu. Recomana acceptar amb serenitat les desgràcies i l’adversitat, doncs també elles seran tan passatgeres como ho és tot en la vida de l’home. La injustícia que amb freqüència domina a l’ésser humà, el valor de la saviesa a pesar dels seus inevitables límits, l’inútil de tot afany de l’ésser humà que necessàriament conclou amb la mort, són alguns dels temes intemporals sobre els que reflexiona.
"Vanitat de vanitats", va dir el Predicador, "tot és vanitat"
La conclusió principal de l’Eclesiastés reflexa el conegut concepte del Carpe Diem: gaudeix del dia, gaudeix del moment, aprofita el que la vida t’ofereix. Potser el més clar exemple d’aquesta proposta existencialista es trobi a Eclesiastés 9: 7-10:
“ Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi, que Déu s'ha complagut en les teves obres. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t'afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d'anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa. “ (Eclesiastés 9:7-10)
Molt sovint es senyala la connexió de l’Eclesiastés amb el llibre de Job. La pregunta ètica per la justícia o pel sentit del sofriment que Job planteja, té un context de creences similars. Així, al finalitzar el llibre de Job, aquest, al depositar la seva confiança en Déu, aconsegueix una vida llarga i pròspera i molta descendència, la màxima espectativa d’un ésser humà.
L’Eclesiastés ha sofert diverses crítiques que depenent exclusivament de citar fóra de context i de forma aïllada algunes de les seves afirmacions. Així, ha sigut acusat de pessimista, escèptic i epicuri. Aquests anomenats “errors” desapareixen quan es contempla a Qohèlet dins del marc de la societat, la religió i la filosofia de la seva època, ja que el llibre s’adapta molt bé a la doctrina hebrea d’aquell temps i als principis ètics i morals del judaisme sense contradir-los.
No és infreqüent que des de postures cristianes es trobi a faltar a l’Eclesiastés un sentit de la transcendència de la vida més enllà de la mort. El cert és que el dogma cristià de la immortalitat de l’ànima no forma part de les creences del judaisme originari, encara que si que fa referencia a la transcedencia espiritual al capítol 12:7. L’Eclesiastés és un clàssic llibre sapiencial la intenció del qual sembla ser ensenyar a viure i acompanyar a l’home en els vaivens de la seva vida. Així cobra ple sentit que gaudim tant com podem d’aquesta i no ens desesperem quan la fortuna ens sigui contraria. Tot passarà, simplement hem de mantenir la nostra confiança en Déu, no perquè ens premiï amb l’eternitat, si no perquè ell és l’única garantia de justícia i sentit que en va recercarem al món terrenal.
Qohèlet es pregunta com afrontar la vida, ja que res en ella és segur excepte la mort. El seu to és marcadament existencial. Reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que rodeja a l’ésser humà, la futilitat dels esforços i dels béns de l’home, la caducitat de tot humà i les injustícies de la vida.
La incertesa de l’existència és el centre de les reflexions de Qohèlet. Ens invita a gaudir de la vida, ja que mai podem tenir certesa del que ens depararà, i també de les alegries d’aquest món, que són un do de Déu. Recomana acceptar amb serenitat les desgràcies i l’adversitat, doncs també elles seran tan passatgeres como ho és tot en la vida de l’home. La injustícia que amb freqüència domina a l’ésser humà, el valor de la saviesa a pesar dels seus inevitables límits, l’inútil de tot afany de l’ésser humà que necessàriament conclou amb la mort, són alguns dels temes intemporals sobre els que reflexiona.
"Vanitat de vanitats", va dir el Predicador, "tot és vanitat"
La conclusió principal de l’Eclesiastés reflexa el conegut concepte del Carpe Diem: gaudeix del dia, gaudeix del moment, aprofita el que la vida t’ofereix. Potser el més clar exemple d’aquesta proposta existencialista es trobi a Eclesiastés 9: 7-10:
“ Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi, que Déu s'ha complagut en les teves obres. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t'afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d'anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa. “ (Eclesiastés 9:7-10)
Molt sovint es senyala la connexió de l’Eclesiastés amb el llibre de Job. La pregunta ètica per la justícia o pel sentit del sofriment que Job planteja, té un context de creences similars. Així, al finalitzar el llibre de Job, aquest, al depositar la seva confiança en Déu, aconsegueix una vida llarga i pròspera i molta descendència, la màxima espectativa d’un ésser humà.
L’Eclesiastés ha sofert diverses crítiques que depenent exclusivament de citar fóra de context i de forma aïllada algunes de les seves afirmacions. Així, ha sigut acusat de pessimista, escèptic i epicuri. Aquests anomenats “errors” desapareixen quan es contempla a Qohèlet dins del marc de la societat, la religió i la filosofia de la seva època, ja que el llibre s’adapta molt bé a la doctrina hebrea d’aquell temps i als principis ètics i morals del judaisme sense contradir-los.
No és infreqüent que des de postures cristianes es trobi a faltar a l’Eclesiastés un sentit de la transcendència de la vida més enllà de la mort. El cert és que el dogma cristià de la immortalitat de l’ànima no forma part de les creences del judaisme originari, encara que si que fa referencia a la transcedencia espiritual al capítol 12:7. L’Eclesiastés és un clàssic llibre sapiencial la intenció del qual sembla ser ensenyar a viure i acompanyar a l’home en els vaivens de la seva vida. Així cobra ple sentit que gaudim tant com podem d’aquesta i no ens desesperem quan la fortuna ens sigui contraria. Tot passarà, simplement hem de mantenir la nostra confiança en Déu, no perquè ens premiï amb l’eternitat, si no perquè ell és l’única garantia de justícia i sentit que en va recercarem al món terrenal.
.
Comparació biblíca
.
Qohèlet parla de la situació de molts, troba les mateixes contradiccions de la vida que Hemingway retrata a A Farewell to Arms. S'ensopega amb les mateixes coses que Henry, però a Qohèlet hi ha més consol que malestar, més alegria que desesperació.És aconsellable seguir la pista existencial en la interpretació de Qohèlet, cal d’alguna manera entrar en una espècie de simpatia i coparticipació amb la seva experiència personal. Qohèlet va voler donar assessorament als oprimits en un intent de mitigar el seu sofriment. Una mirada a alguns passatges clau del llibre és suficient per demostrar que Qohèlet adquireix el major significat quan mira als ulls dels separats en un món que ha crescut massa, como és el cas del context en que es produeix la major part de l’obra de Hemingway.
Qohèlet parla als oprimits i reconeix el seu sofriment, però no fa res més que aconsellar-los d’estrènyer el cinturó i aguantar. Això és el que ha de fer precisament Hemingway durant tota la seva vida, i paralel.lament Henry, quan no vol però ha d’acabar acceptant que finalment Catherine i el seu nadó han mort. Per tots ells hi ha un temps de silenci abans de l'acció, el silenci és un acte necessari en primer lloc abans de que ocorregui l’acció. Qohèlet dóna el consell de prendre tot el que ve amb alegria, cosa que a Henry li costa de fer; i d’aprofitar al màxim les oportunitats que van sorgint, en això arriba a coincidir més amb el protagonista de A Farewell to Arms.
A l’Eclesiastés hi han diversos textos que donen suport a aquesta crida a ser feliç. El pas al tercer capítol ha estat històricament considerat com desesperat, els comentaristes han vist en "un temps per a matar i un temps per curar" que Qohelet només pensa en la mort, com el cas de Henry. En canvi, també cal destacar l'aspecte curatiu.
L’èxit intemporal de Qohèlet recau bàsicament en que el oprimits veuen en ell el seu fracàs propi. Es podria referir a exemples actuals, com quan se'ns diu que no som bons escriptors fins que no publiquem, no som bons cantants fins que no estiguem en les llistes d’èxits,... i així successivament. Qohèlet ens diu que ell ha estat "el rei de Jerusalem" i per això va haver de superar a tots els que van venir abans que ell. Qohèlet, a més, encoratja al lector a buscar plaers simples com el menjar, la família i la feina ben feta. Anima a la moderació i un sa respecte per Déu, recordant el judici que ha d’arribar.
Aquesta doctrina del gaudi està lligada sòlidament al difícil context on es situa la novel.la de Hemingway, ja que els individus que patien la guerra no sabien si encara viurien l’endemà. Qohèlet no s'escapa cap al passat, aboca sobre la Llei i plora per la glòria perduda d'Israel. Tampoc s'escapa cap al futur amb visions apocalíptiques de la ira de Déu sobre els impius, igual que molts profetes del seu temps. Ell ens diu simplement que ens hem de mantenir fermes i témer a Déu perquè és el que hem de fer i no perquè anem a rebre cap recompensa. Qohèlet es centra en el fracàs de la humanitat com a excusa per gaudir de les coses que Déu ens ha donat. Com que ell ho ha fet tot malament, vol que els seus lectors rectifiquin i ho facin bé.
“ ¡Pobre, pobre Cat! Y éste era el precio que habia de pagar por dormir juntos. Esto era el final de la trampa. Esto era todo el beneficio que se sacaba del amor… ¿Porqué tendria que morirse? ¿Qué motivo hay para que se muera? Pero, ¿y si muriera? No se morirà. Esta muy bien. Pero, de todas formas, ¿y si se muriera? “ (304)
Hi ha diversos passatges en els quals és difícil evitar el pessimisme rampant, com l'actitud de Qohèlet sobre les dones en 7:25-29:
“ He tornat encara, amb tota l'ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l'estupidesa, follia. I trobo que la dona, quan és un parany, és més amarga que la mort. El seu cor és una xarxa; els seus braços, unes sogues. Aquell en qui Déu es complau se n'escaparà, però el pecador hi quedarà atrapat. Mira, diu Cohèlet: això és el que he trobat sospesant les coses una per una fins a fer-me'n un criteri. He estat cercant fins ara i he arribat sols aquí: d'homes, un entre mil; de dones, ni tan sols una. Això és l'únic que he entès: Déu ha fet íntegres els humans, però ells s'han buscat moltes complicacions.”
El passatge, però, es pot interpretar de diverses maneres: com un dels passatges més flagrants i misògins de la Bíblia o com una defensa del celibat. Dins de A Farewell to Arms també trobem referencies a aquestes dues interpretacions. Rinaldi elogia el celibat i està convencut de que aquest és l’estil de viure que vol viure, mentre que Frederic Henry, que en un principi també sembla seguir aquesta camí, finalment acaba enamorant-se de Catherine. També Qohèlet, al capítol 9 del llibre sapiencial, posa l’accent en que el gaudi complet de la vida s’ha d’obtenir amb la dona que s’estima. Aquesta sentencia, però, s’ha d’entendre des del punt de vista masculí en una societat patriarcal, és la nostra tasca transferir-ho a l’època actual per posar
aquesta mateixa idea des de la perspectiva femenina.
Dins del llibre de Qohèlet també podem trobar altres passatges negatius, de la mateixa manera que podem trobar-los dins del llibre de Hemingway. L’actitud de Catherine Barkley ens pot semblar en moltes ocasions masclista, el seu diàleg ens mostra la seva actitud submisa cap a Henry, encara que en moltes ocasions darrere d’aquesta submissió podem endevinar un interès que va més enllà del simple amor. Tot i així, ens ambdós casos s’ha d’entendre dins del seu propi marc de referència.
En vista de la vanitat d'aquest món, Qohèlet ens dóna una opció radical: o caiem en la desesperació, o acceptem el món tal com ve, bo o dolent, i acdeptem el misteri del pla providencial de Déu. Sembla que estem en continu desequilibri i Qohèlet no ens dóna espai per fantasiejar. La realitat impedeix que la veritat sigui una via d'escapament, i la veritat fa que la realitat es converteixi en desesperació.
Aquesta doctrina del gaudi està lligada sòlidament al difícil context on es situa la novel.la de Hemingway, ja que els individus que patien la guerra no sabien si encara viurien l’endemà. Qohèlet no s'escapa cap al passat, aboca sobre la Llei i plora per la glòria perduda d'Israel. Tampoc s'escapa cap al futur amb visions apocalíptiques de la ira de Déu sobre els impius, igual que molts profetes del seu temps. Ell ens diu simplement que ens hem de mantenir fermes i témer a Déu perquè és el que hem de fer i no perquè anem a rebre cap recompensa. Qohèlet es centra en el fracàs de la humanitat com a excusa per gaudir de les coses que Déu ens ha donat. Com que ell ho ha fet tot malament, vol que els seus lectors rectifiquin i ho facin bé.
“ ¡Pobre, pobre Cat! Y éste era el precio que habia de pagar por dormir juntos. Esto era el final de la trampa. Esto era todo el beneficio que se sacaba del amor… ¿Porqué tendria que morirse? ¿Qué motivo hay para que se muera? Pero, ¿y si muriera? No se morirà. Esta muy bien. Pero, de todas formas, ¿y si se muriera? “ (304)
Hi ha diversos passatges en els quals és difícil evitar el pessimisme rampant, com l'actitud de Qohèlet sobre les dones en 7:25-29:
“ He tornat encara, amb tota l'ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l'estupidesa, follia. I trobo que la dona, quan és un parany, és més amarga que la mort. El seu cor és una xarxa; els seus braços, unes sogues. Aquell en qui Déu es complau se n'escaparà, però el pecador hi quedarà atrapat. Mira, diu Cohèlet: això és el que he trobat sospesant les coses una per una fins a fer-me'n un criteri. He estat cercant fins ara i he arribat sols aquí: d'homes, un entre mil; de dones, ni tan sols una. Això és l'únic que he entès: Déu ha fet íntegres els humans, però ells s'han buscat moltes complicacions.”
El passatge, però, es pot interpretar de diverses maneres: com un dels passatges més flagrants i misògins de la Bíblia o com una defensa del celibat. Dins de A Farewell to Arms també trobem referencies a aquestes dues interpretacions. Rinaldi elogia el celibat i està convencut de que aquest és l’estil de viure que vol viure, mentre que Frederic Henry, que en un principi també sembla seguir aquesta camí, finalment acaba enamorant-se de Catherine. També Qohèlet, al capítol 9 del llibre sapiencial, posa l’accent en que el gaudi complet de la vida s’ha d’obtenir amb la dona que s’estima. Aquesta sentencia, però, s’ha d’entendre des del punt de vista masculí en una societat patriarcal, és la nostra tasca transferir-ho a l’època actual per posar
aquesta mateixa idea des de la perspectiva femenina.
Dins del llibre de Qohèlet també podem trobar altres passatges negatius, de la mateixa manera que podem trobar-los dins del llibre de Hemingway. L’actitud de Catherine Barkley ens pot semblar en moltes ocasions masclista, el seu diàleg ens mostra la seva actitud submisa cap a Henry, encara que en moltes ocasions darrere d’aquesta submissió podem endevinar un interès que va més enllà del simple amor. Tot i així, ens ambdós casos s’ha d’entendre dins del seu propi marc de referència.
En vista de la vanitat d'aquest món, Qohèlet ens dóna una opció radical: o caiem en la desesperació, o acceptem el món tal com ve, bo o dolent, i acdeptem el misteri del pla providencial de Déu. Sembla que estem en continu desequilibri i Qohèlet no ens dóna espai per fantasiejar. La realitat impedeix que la veritat sigui una via d'escapament, i la veritat fa que la realitat es converteixi en desesperació.
“ ¡Pobre pequeño! ¡Cómo hubiera querido que me ahogaran así! ¡No! Y no obstante, la muerte me evitaria así tener que pasar este momento doloroso. Te enseñan las reglas y , a la primera falta, te matan. O te Pero siempre acaban matándote. Con esto hay que contar. Un poco de paciencia y te llegará el turno. “ (311)
- Christina Barragán
Universitat de Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario